Tendències literàries. 2n de Batxillerat Humanístic.

1. El simbolisme Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s. XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880). Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l'herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs (escola parnassiana), i assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist, que cercava la novetat en l'ús dels neologismes, les paraules rares o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà en el suplement literari de Le Figaro (setembre del 1886) un manifest que anunciava la naixença de l'escola. Més endavant, una enquesta del periodista Jules Hurret en L'Écho de Paris (1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic. Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i l'ambició d'un ideal. Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l'essència de les coses. Aquest poeta ha esdevingut l'apòstol d'una poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir del 1862, en la revista L'Artiste explicà la seva doctrina, que consisteix en el propòsit d'empresonar en el llenguatge el poder irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s'anà dispersant cap als darrers anys del s. XIX, sobretot després de la mort de les seves figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898). 1.1. El simbolisme en la literatura catalana El simbolisme penetrà a Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel Modernisme. D'ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa. En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la seva identificació amb la música, bé que, en general, només influí incidentalment els grans poetes modernistes. Fou, però, el Noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l'herència del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d'Ors, tingueren llur realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en la de Josep Carner, entre d'altres. El simbolisme, a Catalunya com a la resta d'Europa, desembocà en els intents de creació d'una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot, per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d'aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric. 2. Avantguardisme Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX. Els primers símptomes d'aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l'impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia; intent de destruir l'art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij); incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments o en l'obra d'autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren l'avantguarda. 2.1. L'avantguarda als Països Catalans La crisi de les arts i de la literatura del començament del s. XX fou protagonitzada a Catalunya per dues o tres figures i d'algunes revistes així, per exemple: el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama Oda a Guynemer a la revista Iberia. El 1917 aparegueren les revistes Trossos —dos números publicats per Josep M. Junoy i dos per J.V. Foix— i Un enemic del poble (fins el 1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de L'Amic de les Arts (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a Sitges, per Josep Carbonell, i Hèlix (1931), publicada a Vilafranca del Penedès. El moviment renovador tingué com a centre veritable l'acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i, en part, L'irradiador del port i les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis (1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). L'obra de Salvat-Papasseit dugué una nova expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de l'exaltació lírica. Més endavant, el concepte general d'avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc (1928) que, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o "putrefactes") del pairalisme ruralista i tradicional, i proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià, o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de l'anomenada Generació del 27. Un any més tard, i amb el mateix tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats Fulls grocs, signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país. Mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, la gran figura del moviment esdevingué aleshores J.V. Foix, col·laborador de L'Amic de les Arts i de La Publicitat, que amb els seus llibres Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el poema en prosa de tipus superrealista (superrealisme), amb una força de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers. Després de la guerra civil de 1936-39, l'esperit avantguardista fou mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista Dau al Set, dels Salons d'Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49 —entitat que patrocinà l'estrena d'obres de música oberta—, entre d'altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L'activitat d'aquest grup enllaçà amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué l'experimentació artística a d'altres camps d'experimentació com és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles Santos, Enric Sió, etc). 3. Existencialisme   Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l'afirmació que l'existència és prèvia, almenys ontològicament, a l'essència. Com a corrent filosòfic, l'existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el mitjà d'una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d'un cansament davant l'essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d'un desengany davant l'optimisme científic i humanista de la darreria del s. XIX i principi del s. XX. És important la nova comprensió que l'existencialisme donà al fet de l'existència, en contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d'ésser. L'existència, en efecte, no és ja simplement el fet d'existir, sinó el caràcter específic i peculiar de l'ésser humà, de l'home concret existent: existència, doncs, vol dir el caràcter d'ésser fora de si (ex-sistere), d'ésser tot transcendint-se que l'ésser mateix assoleix exclusivament en l'home. En aquest sentit, l'existencialisme referma en principi —i en dóna un significat encara més radical— la primacia de l'home en el cosmos, la seva llibertat davant l'ésser de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car cadascú ha d'afrontar la tasca d'assolir la pròpia autenticitat. 3. Realisme històric Nom amb el qual s'autodefiní el moviment literari que, aproximadament entre el 1959 i el 1968, propugnà una ruptura amb les actituds culturals i literàries vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del període de preguerra. També propugnà el realisme en un intent d'inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país i com a arma de lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els moviments politicosocials d'oposició, trobà els seus fonaments teòrics en el marxisme (Lukács i Gramsci, sobretot), en Sartre i en els corrents sociològics anglosaxons (Raymond Williams) i recuperà la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys trenta i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits arran de la crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment. Durant la immediata postguerra, aquests intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60 començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi Sarsanedas, Miquel Martí i Pol, etc.), ja sia en la novel·la testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç Riera i Llorca, J.Amat i Piniella, etc.). Els canvis polítics de la darreria dels anys cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de Vacances pagades (1959) de Pere Quart i de La Pell de Brau (1960) de Salvador Espriu —autors que es constituïren models— marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva màxima formulació en l'obra crítica de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) on, partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària, reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas i, en part, Gabriel Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, donava autors com Josep M. Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del neorealisme (J. M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí fortament alguns autors joves, com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.

Els pronoms febles. 2n de Batxillerat

Enllaços on trobareu un quadre resum de les funcions dels pronoms febles amb unes interessantíssimes notes i exercicis per practicar-los.


Quadre de les funcions dels pronoms febles
http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/pronoms%20febles/teoria.htm

Exercicis de pronoms febles en línia:
http://clic.xtec.cat/quaderns/mibanez1/pronoms_febles/html/section_2.htm?&skin=default&js=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/scripts/&appl=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/appl/&css=http://clic.xtec.cat/qv_viewer/dist/html/css/

Pronoms febles inherents. 2n de Batxillerat.

OPTIMOT

Fitxa 7374/2

Títol

estar o estar-ne?, caure o caure-hi?, haver o haver-se-les? 

pronoms sense valor sintàctic 

verbs amb pronom feble inherent 

Resposta

Hi ha una sèrie de verbs que estan fixats amb un o més pronoms febles i adopten un significat especial. Per exemple, estar-ne vol dir 'apreciar', caure-hi significa 'encertar' o 'recordar', veure-hi designa 'tenir el sentit de la vista', haver-se-les vol dir 'discutir' i no ser-hi tot significa 'estar o ser boig'. Així doncs, no és el mateix dir:

-N'està molt, de trist
-En aquest clot hi ha caigut més d'un cop
-No veu bé l'escenari des d'aquí
-A les culpables, va haver-les de conèixer
-Al bar hi eren tots els seus amics

que dir:

-N'està molt, dels seus amics (equivalent a 'apreciar')
-Li ha donat unes quantes pistes, però no hi ha caigut (equivalent a 'recordar')
-No hi veu gens  (equivalent a 'tenir el sentit de la vista')
-Va haver-se-les amb l'agressor (equivalent a 'barallar-se')
-Al bar va conèixer un noi que no hi era tot (equivalent a 'estar boig')

Així, les últimes frases, amb el sentit que es concreta entre parèntesis, no funcionen sense el pronom feble. Cal tenir en compte, a més, que aquests pronoms no fan cap funció sintàctica dins de l'oració perquè ja formen part del verb, mentre que en les frases N'està molt, de trist, En aquest clot hi ha caigut més d'un cop, A les culpables, va haver-les de conèixer i Al bar hi eren tots els seus amics, els pronoms febles en, hi i les fan referència a un complement verbal que ja s'esmenta dins de la frase.

Les preposicions. Canvi i caiguda de preposicions. 2n de Batxillerat

Enllaç:
a) canvi i caiguda de preposicions
b) casos específics de les preposicions

http://blocs.xtec.cat/ricatalarda/files/2017/03/Rep%C3%A0s-preposicions.pdf

Confusions en la llengua estàndard. 2n de Batxillerat.

Tal com assenyala Toni Mollà en el Manual de sociolingüística de vegades s'utilitzen alguns conceptes com a sinònims de llengua estàndard tot i que, ben mirat, haurien d'usar-se per a expressar altres realitats. Així és freqüent confondre l'estàndard amb: la llengua normativa, la llengua escrita i la llengua literària.

Llengua estàndard i llengua normativa.

La normativa o llengua codificada és el resultat de la fixació d'un codi de la llengua en els nivells ortogràfics, gramaticals i de vocabulari que a partir d'aquell moment es consideraran correctes. La llengua normativa seria el resultat de la legislació elaborada pels lingüistes. És, per tant, una proposta tècnica disponible per a ser posada en circulació. 

L'estàndard, en canvi és la varietat resultant de la posada en vigor públic d'aquesta varietat normativa. Tal com diu Isidor Marí, la normativa és l'esquelet de l'estàndard. La normativa doncs és estàtica mentre que l'estàndard és dinàmic ja que implica l'ús i l'extensió de la llengua.

Llengua estàndard i llengua escrita

La confusió entre estàndard i llengua escrita comença a superar-se amb el desenvolupament dels mitjans orals de comunicació de masses. Abans però de l'aparició i del desenvolupament d'aquests mitjans la llengua escrita era, pràcticament l'única ocasió en què s'establia una comunicació supradialectal.

Llengua estàndard i llengua literària

Des del segle XIX fins al primer terç del segle XX, l'expressió llengua literària serví per expressar el que més modernament s'ha denominat llengua estàndard. Fou sobretot a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme de llengua estàndard s'estengué i s'acceptà majoritàriament.

El fet que tots aquests conceptes hagen estat considerats sinònims és causa tal com diu Francesc Vallverdú (citat per T. Mollà) perquè primerament 

"[...] la normativització moderna tingué el seu principal banc de proves en la literatura (la premsa i l'escola són més tardanes). En segon lloc, perquè la tradició europea del segle XX (pensem especialment en el Cercle Lingüístic de Praga) es proposava així mateix com a model  normatiu la llengua literària (o més concretament la llengua literàra nacional)"

Extret i modificat de Toni Mollà: Manual de sociolingüística, Bromera, p. 129-134.

Llengües minoritzades i minoritàries. Francesc Claramonte. 2n Batx.

DEFINICIÓ DE LLENGUA MINORITZADA I LLENGUA MINORITÀRIA

Una llengua minoritzada és en sociolingüística qualsevol llengua que parlada històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística. De vegades s'ha parlat de la situació minoritària amb el valor del que després s'ha anomenat minorització.

Minorització

[ling] Procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d'una llengua per una altra de dominant.

La minorització lingüística és resultat d'una sèrie de pressions internes i externes degudes a les condicions històriques i socioeconòmiques, la política lingüística implementada i la interiorització de mecanismes psicosocials que restringeixen la vitalitat de la llengua recessiva i asseguren l'expansió de la dominant. S'entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d'un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l'ús d'una llengua dominant té el suport del poder polític, i l'ús de l'altra llengua, la territorial, esdevé subordinat.

La situació de minorització pot ser reversible com a conseqüència de la voluntat ferma d'un poble i de les polítiques dels seus governs (és el cas del finès, hongarès, islandès, noruec, polonès i txec, al segle XX). Hi ha fins i tot casos de resurrecció de llengües, com la recuperació de la llengua hebrea.

El concepte de llengua minoritària es refereix a la demografia relativa d'un idioma, a les dimensions d'una comunitat lingüística. S'aplica, doncs, a la llengua d'una comunitat lingüística petita, en termes generals o regionalment. Pot haver-hi, doncs, llengües minoritàries en situació normal (la danesa) i llengües no minoritàries en un procés de substitució lingüística, és a dir, minoritzades (la catalana). També, dins un àmbit estatal, una llengua pot estar en situació de minorització, i segurament en minoria davant el grup dominant, i, en canvi, a l'altra banda de la frontera estar en situació de normalitat (és el cas del grup alemany d'Alsàcia i Lorena, dins l'Estat Francès).

La normalització lingüística. 2n de Batxillerat.

Què és la normalització lingüística?
La normalització lingüística és el ‘procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada. Subratllem-ho: extensió de l’ús i llengua minoritzada. Perquè les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig. I perquè la llengua minoritzada és, precisament, la que es troba en desavantatge respecte de la llengua dominant, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició.
L’objectiu, doncs, és afavorir la llengua que ha patit un procés de minorització, de pèrdua progressiva d’usos (qualitativa) i de parlants (quantitativa) a favor de la llengua dominant. Com que el coneixement de l’idioma no assegura la seua pervivència, cal incidir en els usos. Per tant, el procés perseguirà quatre aspectes: l’augment de parlants, l’increment dels usos, l’ocupació de tots els àmbits d’ús i l’elaboració de normes d’ús lingüístic més favorables a la llengua dominada.
Com s’assoleix, però, la normalitat? La tasca de recuperació lingüística treballa dos factors: el lingüisticocultural, que pretén adequar l’estructura lingüística a les noves realitats socials, i el sociopolític, que blinda i incrementa els usos reals derivats d’aquestes realitats. Així, en el primer cas, trobem fases com la codificació, la normativització i l’estandardització, mitjançant les quals es creen les normes gramaticals del model idiomàtic comú –l’estàndard– que cohesionen els parlants en els registres formals.
Quant al factor sociopolític, hi ha les mesures de política i planificació lingüística, com ara el règim lingüístic, que pot anar del no-reconeixement a l’oficialitat, passant per la cooficialitat. A més a més, la legislació lingüística és l’últim esglaó en el procés de recuperació d’una llengua. Es tracta de reconèixer i blindar legalment els drets lingüístics dels parlants, però no només d’això sinó també de garantir que s’acomplisquen. Això significa, posem per cas, que a més del dret de dirigir-se a l’administració en valencià ho puguem fer i siga vàlid davant la llei.
Sembla lògic, doncs, que aquestes lleis lingüístiques reforcen les actituds envers la llengua en la mesura que reconeixen les funcions i atorguen validesa social i política a l’idioma en qüestió. Per això, la normalització lingüística és un procés iniciat de manera conscient. És, en definitiva, una resposta al conflicte lingüístic, ja que suposa reconèixer la situació anormal a què se sotmet la llengua dominada. Un procés així recuperarà el prestigi de què gaudia la llengua en qüestió i cohesionarà la comunitat lingüística escapçada. Això, és clar, si s’impulsa de manera decidida.

Extret del blog:Societat lingüística, juny del 2014.

Una mica de dialectologia. Escriptors en català. Telenotícies.

ESCRIPTORS CATALANS

Joan-Lluís Lluís
https://www.youtube.com/watch?v=U0unkMNeYy8

Baltasar Porcel

https://www.youtube.com/watch?v=VZPOQk8_XcU

Sebastià Alzamora

https://www.youtube.com/watch?v=2a0qXQZFB4s

Joan-Francesc Mira

https://www.youtube.com/watch?v=EvUjQrBLfVQ

Jaume Cabré
https://www.youtube.com/watch?v=2a0qXQZFB4s


TELENOTÍCIES

Català septentrional
https://www.youtube.com/watch?v=o5px7IHiJ-E

Català central
https://www.youtube.com/watch?v=5WCcypWmUC0

Català nord-occidental
https://www.youtube.com/watch?v=N0g-h50p7M0

Balear
https://www.youtube.com/watch?v=60nNLPcuPDo

Valencià
https://www.youtube.com/watch?v=YDAaGgH4r6UJoan-Lluís LluísJoan-Lluís Lluís