DEPARTAMENT DE VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA
CONCURS DE FELICITACIONS DE NADAL I CAP D’ANY PER SMS
BASES:
Podrà participar l’alumnat del centre matriculat a ESO i Batxillerat.
Cada participant podrà enviar un únic missatge, redactat obligatòriament en valencià, que haurà de respectar les normes ortogràfiques. Es podrà fer ús de les abreviatures i emoticons que s’hi especifica a l’annex.
Els missatges han de ser originals i respectar el tema: Felicitacions de Nadal i Cap d’Any.
Els participants enviaran l’SMS al número 618495366 i 699198148 entre els dies 10 i 20 de desembre de 2009 i lliuraran al professorat del Departament de Valencià un sobre amb la informació següent: En la part exterior haurà d’anar escrit el número de mòbil a través del qual s’hi ha tramés el missatge, i a l’interior, hi apareixerà transcrit i i s’hi faran constar les dades del participant (nom, cognoms, curs i grup).
Els missatges tindran una extensió màxima de 150 caràcters.
El jurat atorgarà 3 premis:
1r premi: 20 euros.
2n premi: 15 euros.
3r premi: 10 euros.
El lliurament dels premis es farà el dia 22 de desembre de 2009. Els guanyadors seran informats de la resolució, i a més a més, aquesta s’hi farà pública al bloc del Departament (depvalbotànic.blogspot) el dia 21 de desembre de 2009. Els premis s’hauran de recollir obligatòriament el dia assenyalat. (Si el guanyador no s’hi presenta a l’acte de lliurament, s’entendrà que renúncia al guardó).
La participació en el concurs implica l’acceptació d’aquestes bases.
La Vall d’Uixó, novembre de 2009
Annex
$
- diners
(=_=)
- adormit
*
- angelet, fer un petó, petonet
+
- mes, suma
+3sa
- mestressa
+a
- massa
+o-
- més o menys
-$
- barat
--:)
- sóc punk
1 /1a
- un/una
10
- adéu- deu
10!
- adeu!
1000b7s
- mil besets
1b7
- un beset
1b7
- un beset
ofi6
- oficis
1itt
- unitat
1nik
- únic
1pto
- un petó
2ifik
- dosificar
2mes
- només
xo
- però
3bual
- tribunal
3nk
- trencar
3st
- traster
4u
- per tu, per a tu
6plau
- si us plau
6tlla
- cistella
6tma
- sistema
7mana
- setmana
7mbre
- setembre
8-)
- duc ulleres i estic content
8dar
- buidar
9
- nou
9c
- no ho sé
:(
- trist
:)
- somriure
:*
- un petó
:-#
- amb ferros
:-(
- quina pena!- trist
:-)
- content
:-)))
- riure!
:---)
- mentider
:-@
- crit
dimarts, 18 de novembre del 2008
dijous, 13 de novembre del 2008
El diari secret d'Adrian Mole. (3R COMENTARI)
Ja portem mig llibre, no està mal, eh?
Ok, aquesta setmana farem un poc més d'esforç per avançar el llibre.
Fins el 23 de Novembre heu de fer comentaris de la pàgina 100 fins la 200.
Vinga! que queda poc!
Sara Aparici
Ok, aquesta setmana farem un poc més d'esforç per avançar el llibre.
Fins el 23 de Novembre heu de fer comentaris de la pàgina 100 fins la 200.
Vinga! que queda poc!
Sara Aparici
El diari secret d'Adrian Mole (2n comentari)
Molt bé!
Continuem, aquesta setmana teniu que penjar els comentaris corresponents a les següents 50 pàgines, es a dir, comentari de la pag 50 a la 100.
SORT!!!
Ah! Recordeu senyalar en que pàgines haveu centrat els vostres comentaris!
Sara Aparici
Continuem, aquesta setmana teniu que penjar els comentaris corresponents a les següents 50 pàgines, es a dir, comentari de la pag 50 a la 100.
SORT!!!
Ah! Recordeu senyalar en que pàgines haveu centrat els vostres comentaris!
Sara Aparici
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Francesc Claramonte 1r de Batxillerat. Els trobadors-síntesi
Us passe un resum del món trobadoresc que complementa els conceptes del llibre de text. Mireu-ho!
ELS TROBADORS
Qui eren?
Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl.lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària és designada amb el verb trobar, el contingut semàntic del qual és paral.lel al del llatí invenire que significa "trobar" (una cosa) i "crear literàriament". El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s'estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador).El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions.
El trobador, des del moment que havia d'aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. Un Bernat de Ventadorn, un Giraut de Bornelh o un Arnaut Daniel vivien de l'acolliment i de les recompenses que rebien a les diverses corts que freqüentaven. Però ja de bon antuvi hi hagué grans senyors reis, prínceps sobirans, barons feudals que conrearen la poesia provençal i esdevingueren trobadors, com ara el més antic d'obra conservada, Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, duc d'Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o Raimbaut d'Aurenga (comte d'Orange), exemple que fou seguit per altres senyors pertanyents a graus inferior de la jerarquia feudal. I, així com la cavallería era una institució que feia germans d'armes tots els qui la professaven, la poesia provençal establí una certa germandat entre els trobadors, qulasevulla que fos la classe o l'estament a què pertanyien. Es tacta d'un interessant fenomen, que avui anomenaríem social, que trobà ressò a Catalunya, on un rei com Alfons I va debatre poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, d'humil llinatge, i Pere Salvatge (si no és que es tracti de la mateixa persona). Cal fer notar, emperò, que a Catalunya abunden més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria (Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, etc) que no pas els de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia, com ara el cas de Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera. El que importa és que el trobador, només pel fet d'ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d'ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d'Orient.
Com s'expressaven?
Existeix un prejudici vulgar segons el qual tota la poesia trobadoresca és amorosa, delicada i abrandada, o que només s'atura en temes agradables i primaverals i que solament lloa i afalaga dames i grans senyors. Hom no té en compte que gran part del repertori trobadoresc és constituït per peces que pertanyen al gènere anomenat sirventès, vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal i de l'exposició, de vegades polèmica, d'idees que avui en diríem "polítiques". Amb el sirventès els trobadors exposen conceptes immediats o remots, particulars o generals, que res no tenen a veure amb l'amor. Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, mofar-se d'un poca-vergonya o d'un infeliç, blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i la música a una cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada molt sabuda. No és rar el cas d'un sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta, escrita per una altre trobador, que surt en defensa de la persona blasmada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia.
El plany (provençal planh) és el lament fúnebre per la mort d'una persona, generalment un gran senyor que protegia el trobador. El debat poètic, o discussió entre dos trobadors, pot escaure's en la mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites per l'un i les parelles per l'altre, o en dues composicions separades. El debat rep el nom de tençó quan la discussió és lliure, i el de partiment i joc partit quan el trobador que pren la paraula posa al seu adversari un problema que pot tenir dues solucions i es compromet a mantenir el punt de vista contrari al que triarà el seu interlocutor. Es tracta, doncs, d'un joc de pur enginy.
La pastorel.la narra el fet de trobar-se un cavaller o el trobador mateix amb una pastora, en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos. L'alba descriu l'enuig dels enemorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'eixida del sol, i de vegades la peça és posada en boca del gaita, guaita o sentinella, que ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa. Existeixen algunes albes religioses, on la situació es tasllada a l'estil diví.
La dansa i la balada són cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades (com indiquen els noms: dansa, de dansar, i balada de balar, o sigui "ballar"). Es caracteritzen per la presència del refrany (provençal refranh), que és cantat pel cor, i que la a dansa es troba separat de les cobles que canta cada solista, mentre a la balada alguns dels seus versos s'intercalen en aquelles.
Hi ha algunes modalitats i gèneres menors que cal recordar: la cançó de croada, l'enuig i el plaer, l'escondit, el somni, el gap, el salut d'amor, la retronxa, l'estampida i el descort, la sestina, el vers i la cançó.
Què pretenien?
El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó dels trobadors rep, des de finals del segle XIX, el nom d'"amor cortès", acceptat comunament per la crítica i que és prou acceptat. La cortesia, terme tan freqüent en la poesia dels trobadors, designa, en la seva més immediata accepció, la conducta, actitud o posició davant la vida de l'home que viu en una cort, que, per l'especial educació i el prestigi social, esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El cavaller cortès i la dama cortesa són, al segle XII, prototipus depersones que reuneixin tot un seguit de qualitats que l'home medieval considera superiors: noblesa de sang, gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dintre de l'estructurada i jerarquitzada societat feudal. El concepte de cortesia adquireix entre els trobadors una determinació especial que es va precisant quan s'hi integren altres nocions, principalment la de la mesura, sentit de l'equilibri i de la moderació i certa disciplina interior, i del jovent, el qual, contra el que podri semblar d'antuvi, no està en relació amb l'edat, sinó que expressa l'espontània generositat moral i el fet de lliurar-se a un altre incondicionalment i voluntària. La cortesia arriba gairebé a identificar-se amb l'amor, més concretament amb la fin'amor (o sigui "amor lleial", i cal no oblidar que amor, en provençal i en català antic, és un mot femení), de la qual cosa es conclou que tot cavaller cortès ha d'ésser al mateix temps un lleial enamorat si vol adquirir pretz ("preu", "mèrit"), que es divulgui el seu laus ("llaor", "fama") i assolir el joi ("joia", "alegria jubilosa"). La generositat (el donars) és condició indispensable per a tot aquell que aspiri a esdevenir cortès, que ha de fer ostentació de liberalitat (larguesa) i defugir l'avarícia (escarsetat), defecte propi de la persona vil (el croí).
Quina és l'essència?
El trobador s'anomenarà ell mateix hom d'una dona que denomina midons, o sigui el vasall (homo) d'un senyor (meus dominus). I és ben significatiu que la dama designada amb una paraula masculina: midons, "el meu senyor", peculiaritat que retrobem a la poesia gallego-portuguesa (mia senhor) i perdurarà en aquells poetes castellans que anomenaran la seva dama "mi dueño".
En aquesta mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda; la dama, en canvi, la domina, muller del senyor, dominus, es troba situada, en una cort o en un castell, al lloc preeminent i més venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que, en traslladar-se els conceptes feudals als poètics, es converteixen en amor. Per aquesta raó la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa, molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. Amb això arribem a l'essència de l'amor cortès, o sigui l'amor característic de les corts feudals. Per a comprendre millor aquest concepte observem que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament es devien a la lliure elecció dels contraents, car gairebé sempre eren imposats, moltes vegades abans de conèixer-se, per raons polítiques o econòmiques, la qual cosa reduïa el matrimoni a la seva condició de contracte humà. L'amor cortès, en canvi, proclamava l'espontaneïtat, i molt sovint els trobadors afirmen que "han escollit" la millor de les dames, cosa que no podien afirmar llurs marits, que no havien tingut la possibilitat d'escollir. I així s'arriba a la sorprenent conclució que l'amor autèntic és l'extramatrimonial i que, per tant, amor i matrimoni són dos conceptes irreconciliables.
Per bé que existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació esdevé l'odiat gilós, maleït i temut pel trobadors. Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem de Cabestany, trobador assassinat per un gilós, l'acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons. A la cort abunden els lausengiers ("aduladors", "maldients"), que són els qui, per afalagar el gilós, li decobreixen, amb delacions calumnioses, l'amor que el trobador professa a la dama. D'aquesta manera es creen unes situacions fixes molt sovint repetides en la cançó amorosa: les enraonies malicioses dels lausengiers i la reprovable actitud del gilós, que és incapaç de comprendre el servei que el trobador ret a la dama amb la poesia.
ELS TROBADORS
Qui eren?
Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl.lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors, i llur activitat literària és designada amb el verb trobar, el contingut semàntic del qual és paral.lel al del llatí invenire que significa "trobar" (una cosa) i "crear literàriament". El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s'estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar: trouvère en francès, trovator en italià, trobador en castellà (després escrit trovador).El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvitzacions.
El trobador, des del moment que havia d'aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. Un Bernat de Ventadorn, un Giraut de Bornelh o un Arnaut Daniel vivien de l'acolliment i de les recompenses que rebien a les diverses corts que freqüentaven. Però ja de bon antuvi hi hagué grans senyors reis, prínceps sobirans, barons feudals que conrearen la poesia provençal i esdevingueren trobadors, com ara el més antic d'obra conservada, Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, duc d'Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o Raimbaut d'Aurenga (comte d'Orange), exemple que fou seguit per altres senyors pertanyents a graus inferior de la jerarquia feudal. I, així com la cavallería era una institució que feia germans d'armes tots els qui la professaven, la poesia provençal establí una certa germandat entre els trobadors, qulasevulla que fos la classe o l'estament a què pertanyien. Es tacta d'un interessant fenomen, que avui anomenaríem social, que trobà ressò a Catalunya, on un rei com Alfons I va debatre poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, d'humil llinatge, i Pere Salvatge (si no és que es tracti de la mateixa persona). Cal fer notar, emperò, que a Catalunya abunden més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria (Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, etc) que no pas els de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia, com ara el cas de Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera. El que importa és que el trobador, només pel fet d'ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d'ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d'Orient.
Com s'expressaven?
Existeix un prejudici vulgar segons el qual tota la poesia trobadoresca és amorosa, delicada i abrandada, o que només s'atura en temes agradables i primaverals i que solament lloa i afalaga dames i grans senyors. Hom no té en compte que gran part del repertori trobadoresc és constituït per peces que pertanyen al gènere anomenat sirventès, vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal i de l'exposició, de vegades polèmica, d'idees que avui en diríem "polítiques". Amb el sirventès els trobadors exposen conceptes immediats o remots, particulars o generals, que res no tenen a veure amb l'amor. Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, mofar-se d'un poca-vergonya o d'un infeliç, blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i la música a una cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada molt sabuda. No és rar el cas d'un sirventès adreçat contra determinada persona que troba resposta, escrita per una altre trobador, que surt en defensa de la persona blasmada, però sempre mantenint el mateix estrofisme, les mateixes rimes i melodia.
El plany (provençal planh) és el lament fúnebre per la mort d'una persona, generalment un gran senyor que protegia el trobador. El debat poètic, o discussió entre dos trobadors, pot escaure's en la mateixa composició, en la qual les estrofes senars són escrites per l'un i les parelles per l'altre, o en dues composicions separades. El debat rep el nom de tençó quan la discussió és lliure, i el de partiment i joc partit quan el trobador que pren la paraula posa al seu adversari un problema que pot tenir dues solucions i es compromet a mantenir el punt de vista contrari al que triarà el seu interlocutor. Es tracta, doncs, d'un joc de pur enginy.
La pastorel.la narra el fet de trobar-se un cavaller o el trobador mateix amb una pastora, en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos. L'alba descriu l'enuig dels enemorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a l'eixida del sol, i de vegades la peça és posada en boca del gaita, guaita o sentinella, que ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa. Existeixen algunes albes religioses, on la situació es tasllada a l'estil diví.
La dansa i la balada són cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades (com indiquen els noms: dansa, de dansar, i balada de balar, o sigui "ballar"). Es caracteritzen per la presència del refrany (provençal refranh), que és cantat pel cor, i que la a dansa es troba separat de les cobles que canta cada solista, mentre a la balada alguns dels seus versos s'intercalen en aquelles.
Hi ha algunes modalitats i gèneres menors que cal recordar: la cançó de croada, l'enuig i el plaer, l'escondit, el somni, el gap, el salut d'amor, la retronxa, l'estampida i el descort, la sestina, el vers i la cançó.
Què pretenien?
El peculiar concepte de l'amor que s'exposa en la cançó dels trobadors rep, des de finals del segle XIX, el nom d'"amor cortès", acceptat comunament per la crítica i que és prou acceptat. La cortesia, terme tan freqüent en la poesia dels trobadors, designa, en la seva més immediata accepció, la conducta, actitud o posició davant la vida de l'home que viu en una cort, que, per l'especial educació i el prestigi social, esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El cavaller cortès i la dama cortesa són, al segle XII, prototipus depersones que reuneixin tot un seguit de qualitats que l'home medieval considera superiors: noblesa de sang, gallardia, generositat, lleialtat i elegància, tot això dintre de l'estructurada i jerarquitzada societat feudal. El concepte de cortesia adquireix entre els trobadors una determinació especial que es va precisant quan s'hi integren altres nocions, principalment la de la mesura, sentit de l'equilibri i de la moderació i certa disciplina interior, i del jovent, el qual, contra el que podri semblar d'antuvi, no està en relació amb l'edat, sinó que expressa l'espontània generositat moral i el fet de lliurar-se a un altre incondicionalment i voluntària. La cortesia arriba gairebé a identificar-se amb l'amor, més concretament amb la fin'amor (o sigui "amor lleial", i cal no oblidar que amor, en provençal i en català antic, és un mot femení), de la qual cosa es conclou que tot cavaller cortès ha d'ésser al mateix temps un lleial enamorat si vol adquirir pretz ("preu", "mèrit"), que es divulgui el seu laus ("llaor", "fama") i assolir el joi ("joia", "alegria jubilosa"). La generositat (el donars) és condició indispensable per a tot aquell que aspiri a esdevenir cortès, que ha de fer ostentació de liberalitat (larguesa) i defugir l'avarícia (escarsetat), defecte propi de la persona vil (el croí).
Quina és l'essència?
El trobador s'anomenarà ell mateix hom d'una dona que denomina midons, o sigui el vasall (homo) d'un senyor (meus dominus). I és ben significatiu que la dama designada amb una paraula masculina: midons, "el meu senyor", peculiaritat que retrobem a la poesia gallego-portuguesa (mia senhor) i perdurarà en aquells poetes castellans que anomenaran la seva dama "mi dueño".
En aquesta mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda; la dama, en canvi, la domina, muller del senyor, dominus, es troba situada, en una cort o en un castell, al lloc preeminent i més venerat. Hom li deu fidelitat i respecte que, en traslladar-se els conceptes feudals als poètics, es converteixen en amor. Per aquesta raó la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa, molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. Amb això arribem a l'essència de l'amor cortès, o sigui l'amor característic de les corts feudals. Per a comprendre millor aquest concepte observem que els matrimonis entre les grans famílies feudals rarament es devien a la lliure elecció dels contraents, car gairebé sempre eren imposats, moltes vegades abans de conèixer-se, per raons polítiques o econòmiques, la qual cosa reduïa el matrimoni a la seva condició de contracte humà. L'amor cortès, en canvi, proclamava l'espontaneïtat, i molt sovint els trobadors afirmen que "han escollit" la millor de les dames, cosa que no podien afirmar llurs marits, que no havien tingut la possibilitat d'escollir. I així s'arriba a la sorprenent conclució que l'amor autèntic és l'extramatrimonial i que, per tant, amor i matrimoni són dos conceptes irreconciliables.
Per bé que existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació esdevé l'odiat gilós, maleït i temut pel trobadors. Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem de Cabestany, trobador assassinat per un gilós, l'acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons. A la cort abunden els lausengiers ("aduladors", "maldients"), que són els qui, per afalagar el gilós, li decobreixen, amb delacions calumnioses, l'amor que el trobador professa a la dama. D'aquesta manera es creen unes situacions fixes molt sovint repetides en la cançó amorosa: les enraonies malicioses dels lausengiers i la reprovable actitud del gilós, que és incapaç de comprendre el servei que el trobador ret a la dama amb la poesia.
divendres, 17 d’octubre del 2008
El diari secret d'Adrian Mole. Sue Townsen. 2ESO D (Sara Aparici)
Bon dia 2n D!
Comencem la lectura del 1r trimestre!!!
A partir d'ara fins el 7 de Novembre heu de fer comentaris de les primeres 50 pàgines. Comenteu, les pàgines que van agradant-vos, un breu resum i intenteu relacionar-ho amb fets reals que escolteu en la TV o radio, o inclús relacioneu-ho amb fets reals vostres, d'amics o familiars.
PD: No oblideu posar en quina pàgina es troba el retall de llibre que aneu a comentar.
Ànim!
SARA
Comencem la lectura del 1r trimestre!!!
A partir d'ara fins el 7 de Novembre heu de fer comentaris de les primeres 50 pàgines. Comenteu, les pàgines que van agradant-vos, un breu resum i intenteu relacionar-ho amb fets reals que escolteu en la TV o radio, o inclús relacioneu-ho amb fets reals vostres, d'amics o familiars.
PD: No oblideu posar en quina pàgina es troba el retall de llibre que aneu a comentar.
Ànim!
SARA
divendres, 10 d’octubre del 2008
NOVES TECNOLOGIES. Sara Aparici
M'agrada molt aquesta iniciativa. Ho he utilitzat molt com alumna però no mai com a mestra. Espere aprendre i avançar junts.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Francesc Claramonte. 1r Batxillerat
Text per a l'examen de la 1a avaluació
Us propose el discurs inaugural que va fer el contista Quim Monzó a la Fira Internacional del LLibre de Frankfurt on l'any 2007 la cultura catalana fou la convidada d'honor.
Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:
Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.
QUIM MONZÓ
Us propose el discurs inaugural que va fer el contista Quim Monzó a la Fira Internacional del LLibre de Frankfurt on l'any 2007 la cultura catalana fou la convidada d'honor.
Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:
Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.
QUIM MONZÓ
dilluns, 29 de setembre del 2008
NORMES PER A L'ALUMNAT D'ESO
· Aportació de material
Cada alumne portarà els materials necessaris a classe: Llibre, quadern, estoig (bolis,
llapis, goma, típex, retoladors…)
· Treball
El treball escrit es realitzarà en un quadern de grandària de full de la manera següent:
Cada dia es posarà la data al començament.
Es posarà el títol de l’activitat a fer en majúscules i es copiarà sempre l’enunciat.
La lletra ha de ser legible i la llibreta ha d’estar neta sense taques ni ratlles.
Cal deixar un marge dalt i un a l’esquerra d’uns 2 cm.
Els treballs que no s’acaben a classe, s’hauran d’acabar a casa.
Totes les activitats s’han de corregir.
El treball realitzat (a classe i a casa) constitueix una part de la nota .
· Actitud i participació
L’actitud i disposició respecte del treball serà valorada pel professorat.
Cal participar activament en les activitats de classe, entrar puntualment, justificar les
faltes d’assistència, guardar el torn de paraula i preguntar els dubtes sense alterar el
desenvolupament de les classes.
· Lectures obligatòries
Cal llegir tres llibres obligatòriament al llarg del curs ( un per avaluació), és requisit
Imprescindible per aprovar l’assignatura.
La lectura es valorarà amb un màxim d’1 punt en cada avaluació mitjançant una prova escrita Si no se supera la prova de lectura del llibre es farà una recuperaci a juny i una a setembre.
· Avaluació
Al llarg del curs hi haurà 3 avaluacions. En cada avaluació es puntuarà d’acord amb
els criteris següents:
- exàmens : 7 punts.
- actitud: 1 punt.
- control de lectura: 1 punt.
- treball a classe i a casa: 1 punt.
Caldrà obtenir una qualificació minima de 3,5 punts en els exàmens per poder sumar
els punts d’actitud, treball i control de lectura.
La nota de la segona avaluació serà la mitjana entre la primera i la segona avaluacions, i la nota final del curs es calcularà aplicant una proporcionalitat del 25% a les notes de la primera i segona avaluacions i del 50% a la nota obtinguda en la tercera. La suma resultant de les tres quantitats serà la final.
Exemple: 1a avaluació 6 (6x0,25) = 1, 5
2a avaluació 4,5 (4,5x0,25) = 1, 25
3a avaluació 5 (5x0,5) = 2,5
Final 5,25
L’alumnat que no aconseguesca aprovar en juny haurà de presentar-se a la convocatòria de setembre i superar una prova de tots els continguts del curs.
Cada alumne portarà els materials necessaris a classe: Llibre, quadern, estoig (bolis,
llapis, goma, típex, retoladors…)
· Treball
El treball escrit es realitzarà en un quadern de grandària de full de la manera següent:
Cada dia es posarà la data al començament.
Es posarà el títol de l’activitat a fer en majúscules i es copiarà sempre l’enunciat.
La lletra ha de ser legible i la llibreta ha d’estar neta sense taques ni ratlles.
Cal deixar un marge dalt i un a l’esquerra d’uns 2 cm.
Els treballs que no s’acaben a classe, s’hauran d’acabar a casa.
Totes les activitats s’han de corregir.
El treball realitzat (a classe i a casa) constitueix una part de la nota .
· Actitud i participació
L’actitud i disposició respecte del treball serà valorada pel professorat.
Cal participar activament en les activitats de classe, entrar puntualment, justificar les
faltes d’assistència, guardar el torn de paraula i preguntar els dubtes sense alterar el
desenvolupament de les classes.
· Lectures obligatòries
Cal llegir tres llibres obligatòriament al llarg del curs ( un per avaluació), és requisit
Imprescindible per aprovar l’assignatura.
La lectura es valorarà amb un màxim d’1 punt en cada avaluació mitjançant una prova escrita Si no se supera la prova de lectura del llibre es farà una recuperaci a juny i una a setembre.
· Avaluació
Al llarg del curs hi haurà 3 avaluacions. En cada avaluació es puntuarà d’acord amb
els criteris següents:
- exàmens : 7 punts.
- actitud: 1 punt.
- control de lectura: 1 punt.
- treball a classe i a casa: 1 punt.
Caldrà obtenir una qualificació minima de 3,5 punts en els exàmens per poder sumar
els punts d’actitud, treball i control de lectura.
La nota de la segona avaluació serà la mitjana entre la primera i la segona avaluacions, i la nota final del curs es calcularà aplicant una proporcionalitat del 25% a les notes de la primera i segona avaluacions i del 50% a la nota obtinguda en la tercera. La suma resultant de les tres quantitats serà la final.
Exemple: 1a avaluació 6 (6x0,25) = 1, 5
2a avaluació 4,5 (4,5x0,25) = 1, 25
3a avaluació 5 (5x0,5) = 2,5
Final 5,25
L’alumnat que no aconseguesca aprovar en juny haurà de presentar-se a la convocatòria de setembre i superar una prova de tots els continguts del curs.
diumenge, 28 de setembre del 2008
Ha nascut un nou bloc
Hola companys,
El nou bloc del departament de valencià del Botànic Cavanilles fa la primera passa. Ja us diré com cal usar-lo.
El nou bloc del departament de valencià del Botànic Cavanilles fa la primera passa. Ja us diré com cal usar-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)