CLASSIFICACIÓ DE LES PARAULES
El coneixement d’una llengua, sobretot en la seva vessant sintàctica, es produeix a partir:
a. De la distinció dels diferents tipus de paraules amb les quals es formen les oracions.
b. De la identificació de les relacions que estableixen les paraules entre elles.
CATEGORIES LÈXIQUES SINTAGMES FUNCIONS SINTÀCTIQUES
NOM
VERB
ADJECTIU
DETERMINANT
PRONOM
ADVERBI
PREPOSICIÓ
CONJUNCIÓ
Agrupacions de mots entorn d’una
paraula nucli.
SINTAGMA NOMINAL
SINTAGMA VERBAL
SINTAGMA PREPOSICIONAL
SINTAGMA ADJECTIVAL
SINTAGMA ADVERBIAL
SUBJECTE
PREDICAT NOMINAL
PREDICAT VERBAL
COMPLEMENT DEL NOM
COMPLEMENT DE L’ADJECTIU
COMPLEMENT DIRECTE
COMPLEMENT INDIRECTE
COMPLEMENT PREPOSICIONAL
COMPLEMENT PREDICATIU
COMPLEMENT ATRIBUT
COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL
DEFINICIÓ DE LES CATEGORIES LÈXIQUES O GRAMATICALS:
NOM (o substantiu): És la paraula variable que designa tot allò que existeix per si mateix. És el nucli del sintagma nominal.
VERB: És la paraula variable que expressa una acció que realitza o rep el subjecte. És el nucli del sintagma verbal.
ADJECTIU: Paraula variable que expressa una qualitat de l’ésser o d’una cosa que designa un nom.
DETERMINANT: És la paraula variable que complementa el nom i hi afegeix un matís de significat.
PRONOM: Paraula variable o invariable, segons els casos, sense significat propi que substitueix un element de l’oració.
ADVERBI: Paraula invariable que matisa el significat d’un adjectiu, un adverbi, un verb i, també, predicats o oracions.
PREPOSICIÓ: Paraula invariable que relaciona paraules, sintagmes o oracions de categories sintàctiques diferents.
CONJUNCIÓ: Paraula invariable que relaciona paraules o oracions de la mateixa categoria sintàctica.
diumenge, 29 de març del 2009
dimarts, 20 de gener del 2009
RAMON LLULL. Francesc claramonte 1r de batxillerat
Estimats tutorands us passe un resum de la vida i miracles de Ramon Llull. Llegiu-lo i feu-lo vostre, potser alguns apartats aniran a l'examen.
RAMON LLULL
1. Context
a) Mallorca
Llull va néixer a Mallorca el 1232 o al principi de 1233, només tres anys després de la conquesta de l’illa per l’exèrcit de Jaume I. Tres dècades més tard, l’illa continuava en una situació semi-colonial. A Mallorca la conquesta militar cristiana (en contrast amb l’adquisició del País Valencià per una sèrie de tractats) va fer que la població musulmana o almenys la porció que no va tenir mitjans per a poder fugir al moment de la derrota, esdevingués esclava. I encara llavors, després de tants anys d’immigració cristiana (principalment catalana, però també aragonesa, occitana i italiana), Llull es trobava vivint en un ambient on l’element musulmà assolia per ventura la tercera part de la població (les estimacions dels historiadors varien entre el 20 i el 50 per cent). Majoritàriament els musulmans eren encara esclaus, però es començaven a emancipar i ja en trobem uns pocs de lliures exercint oficis artesanals.
En el sentit geopolític més ample, Mallorca es trobava en un punt neuràlgic d’intercanvi mercantil entre l’Àfrica del Nord i Europa. Així que si volem comprendre l’ambient en què Ramon Llull es va formar, ens hem de desfer de dues imatges intuïtives: la de l’abisme que s’ha obert en temps moderns entre els mons cristià i islàmic, i la de les Balears com el paradís de les vacances mediterrànies de l’Europa rica, nòrdica i boirosa, d’on és molt més fàcil viatjar, per exemple, a Düsseldorf o a Manchester que a Alger o Tunis. A la darrera meitat del segle XIII, en canvi, Mallorca era ben al centre de la gran roda comercial del Mediterrani occidental, i conservava intactes fortes vinculacions amb l’Àfrica del Nord, de la qual encara havia de tardar alguns anys a tallar el cordó umbilical.
Com a símbol d’aquella vocació mediterrània meridional, hi havia, per una banda, les colònies de mercaders pisans, genovesos, marsellesos, montpellerencs i jueus nordafricans que s’establiren a l’illa, i, de l’altra, una llarga sèrie de consolats mallorquins a l’Àfrica del Nord.
2. Vida
a) Vita coetanea
Probablement pel setembre de l’any 1311 Llull va dictar la Vita coetanea a un monjo de la cartoixa de Vauvert, situada a París, fora muralla, on ara hi ha els Jardins du Luxembourg. La primera redacció és en llatí perquè l’obra va ser concebuda com una presentació de Ramon davant del concili general de l’Església que es va de celebrar aquell any a la ciutat de Vienne del Delfinat. La Vita coetanea és una justificació de la vida i de l’obra del personatge de ‘Ramon’ molt ben raonada i sense expansions literàries: des de la conversió a l’anada al concili hi ha una perfecta distribució d’energies i d’actuacions que presenten el beat com un ésser guiat tothora per una voluntat superior. Les peregrinacions, les estades a Montpeller, París i Roma, les gestions diplomàtiques i els viatges de missió segueixen el fil cronològic, entorn del moment culminant del text, que és el discurs que Ramon fa davant del rei de Tunis el 1293: la demostració de la veritat del cristianisme a través de l’Art.
b) Conversió
La Vita coetanea arranca la seva narració amb aquest fet crucial de la vida de Llull, definint-lo com ‘la seva conversió a la penitència’. És un terme que situa l’experiència de Llull en el marc de l’espiritualitat popular i laïcal del temps, on se donaven casos de persones que, sense entrar en un orde mendicant o monàstic, procuraven, sols o amb altres, una vida religiosa més intensa, especialment marcada per la pobresa.
La mateixa Vita descriu profusament els principals moments de l’experiència lul·liana, que podem considerar en tres episodis inicials. El primer episodi és la visió nocturna de Crist crucificat, visió que se succeeix per cinc vegades, en intervals d’alguns dies de l’una a l’altra. Llull, segons la narració, se trobava capficat ‘pensant una vana cançó, e aquella escrivint en vulgar, per una sua enamorada, la qual llavors d’amor vil e fada amava’ (I, 2). Després d’insistir a voler oblidar els fets, finalment Ramon admet el significat d’aquelles visions: ‘que nostre Senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, lleixant lo món, totalment se donàs a la sua servitud’ (I, 4). Reflectint sobre la forma concreta de dur a la pràctica aquest propòsit, Llull formula un triple objectiu: procurar la conversió dels infidels, fins a sofrir la mort per Crist; redactar un llibre, ‘el millor del món’, contra els errors dels infidels; suplicar la fundació de monestirs on s’ensenyessin les llengües necessàries per a la missió (I, 5-6).
Hagueren de passar tres mesos, sempre segons la Vita (I, 9), perquè Ramon fes la segona passa. Aquest segon episodi succeí en la festa de Sant Francesc, quan Ramon, escoltant un sermó del bisbe a l’església dels franciscans, decideix vendre els seus béns, deixant la part necessària per al sosteniment de la seva família, i abandonar la seva casa.Tot seguit emprèn un pelegrinatge, que el porta a Santa Maria de Rocamador, al Carcí (Occitània), i a Sant Jaume de Galícia. Aquest tercer episodi se tanca amb l’entrevista de Ramon Llull amb sant Ramon de Penyafort a Barcelona. Aquest, en conèixer els plans de Llull d’acudir a París per adquirir la formació necessària per dur endavant els seus propòsits, el convenç de tornar a Mallorca.
De fet, la unitat narrativa de la ‘conversió a la penitència’ se clou quan, de nou a Mallorca, Llull ‘vestí’s de l’hàbit molt honest e del pus gros drap que trobà’ (II, 11). Aquest signe extern resumia, segons els costums i les disposicions eclesiàstiques de l’època, l’estat tant de qui havia complert el pelegrinatge com de qui havia optat per una vida de pobresa.
3. Art
L’Art començà com un mètode per a la conversió dels infidels. Llull s’havia adonat que els mètodes tradicionals basats en l’autoritat dels textos sagrats eren inútils. Es tractava de mètodes que inevitablement desembocaven en discussions inacabables sobre com calia interpretar aquells textos; eren unes discussions que no només no satisfeien ningú, sinó que permetien que cadascú restés convençut que la seva interpretació era l’única possible. Llull va decidir substituir aquestes ineficaces discussions hermenèutiques per un sistema basat en principis generals acceptables en les tres religions. Totes tres, per exemple, coincidien en l’existència d’un sol Déu necessàriament bo, gran i etern, que, a més, posseïa aquestes qualitats en el major grau possible. Totes tres religions també admetien el món físic de la ciència grega, així com el marc conceptual de la lògica i de la metafísica aristotèliques. Per això Llull va crear un mètode per a combinar aquests i d’altres conceptes considerats generalment acceptables amb la intenció de mostrar, entre d’altres coses, quines combinacions eren concordants les unes amb les altres i quines no. Aquest mètode implica una tècnica combinatòria capaç de generar arguments per a confirmar o desmentir una suposició original (o, en darrer terme, per a refutar la negació, de tal manera que en confirmi la veritat). La suposició posada a prova podia ser un article de la fe, qualsevol altre punt de la doctrina o, fins i tot, una pregunta relacionada amb la filosofia, la medicina, el dret, o qualsevol altre camp del coneixement contemporani. Un mètode com aquest no només tenia aplicacions més generals, sinó que, com Llull de seguida va comprovar, el seu abast general el transfomava en una eina de persuasió, ja que esdevenia un parany per als adversaris que acceptaven consideracions aparentment innòcues rere les quals s’amagaven implicacions doctrinals insospitades.
4. La nova literatura
Per a Llull la literatura és un embolcall expressiu i persuasiu de continguts didàctics universalment vàlids, apte per a transmetre un únic missatge salvífic. Les llengües de comunicació (l’àrab i les diverses llengües dels infidels; el llatí i les diverses llengües dels cristians), de la mateixa manera que les formes literàries, esdevenen instruments de difusió de l’Art, que, per la seva banda, s’expressa en un llenguatge propi que s’ajuda d’alfabets, figures geomètriques i taules.
Les novel·les, els poemes, els aforismes, el proverbis i els exemples lul·lians (amb algunes excepcions com ara el Plany de la Verge o el Llibre de les bèsties) són tan diferents de les obres de la tradició romànica coetània en la seva intencionalitat, que se’ls poden aplicar les denominacions de “nova literatura” o de “literatura alternativa”, d’acord amb dos suggeriments terminològics vinculats a l’Art.
Si Llull va escriure dues novel·les entre 1283 i 1289 és perquè en aquells anys vivia en un ambient, a Mallorca, a Montpeller i a París, en què els lectors de novel·les li semblaven una part important de la població. La novel·la era, doncs, un vehicle de difusió massiva d’idees. Més endavant, a partir de 1300, Ramon va utilitzar per a la divulgació de la seva Art un vehicle encara més massiu: la predicació; i també hi va introduir alteracions, de manera que es pot parlar d’una nova predicació lul·liana.
De jove, Llull havia practicat la poesia trobadoresca i durant molts anys va abominar dels poetes (els anomena joglars i no distingeix entre els que componen els textos i els professionals de l’espectacle que els divulguen). Així, al capítol 118 del Llibre de contemplació en Déu, acusa els joglars de promoure la violència i d’encoratjar els mals costums. Si, malgrat tot, va acabar escrivint alguns poemes memorables, va ser perquè el jo que parla en primera persona a la poesia lírica li permetia de donar vida al personatge de Ramon Llull, el procurador dels infidels, que després de la conversió a la penitència i la troballa de l’Art, ho havia donat tot per l’honor de Déu i per la difusió de la bona nova del seu mètode de coneixement i persuasió.
5. Obres
a) El Blanquerna
El protagonista del Llibre d’Evast e Blaquerna, novel·la escrita a Montpeller el 1283, és un heroi sense taca que té el do de triar sempre amb èxit la millor opció vital des de la perspectiva lul·liana. Als divuit anys abandona els pares, Evast i Aloma, i la proposta matrimonial de Natana, a la recerca de la perfecció espiritual de l’ermità. Hi arriba, però, al final d’un llarg periple en el curs del qual haurà fet de viatger, de monjo, d’abat, de bisbe i de summe pontífex. L’estímul constant de superació de Blaquerna l’emparenta amb els cavallers de la gran ficció del segle XIII.
El relat de la vida de Blaquerna ofereix un canemàs literari en el qual Llull inscriu una presentació global de la societat del seu temps, dividida per estaments. Així el primer llibre tracta de la gent que es casa. El segon llibre és el de l’estament de religió. Els llibres tercer i quart presenten dues formes jerarquitzades de poder social exercit per clergues. El llibre cinquè de la novel·la té dues parts: una col·lecció de màximes morals i filosòfiques, el Llibre d’amic e amat, i un tractadet sobre tècniques d’elevació de l’esperit, l’‘Art de contemplació’.
b) El llibre d’Amic e Amat
La primera secció de la cinquena part del Llibre d’Evast e Blaquerna està constituïda per una col·lecció de ‘metàfores morals’, és a dir aforismes de contingut religiós, que expressen l’experiència contemplativa del protagonista un cop ha esdevingut ermità. La redacció del Llibre d’amic e amat té un pretext didàctic al capítol 97 de la novel·la: alguns deixebles demanen al mestre Blaquerna que els ensenyi el seu mètode d’elevació espiritual i ell, tot recordant l’extraordinària devoció dels místics musulmans anomenats sufís, decideix de condensar en tants versets com dies té l’any un destil·lat conceptual i literari de la seva vida dedicada a l’amor a Déu.
Els aforismes del Llibre d’amic e amat no segueixen cap organització temàtica i presenten diversos recursos literaris: diàleg, qüestió, descripció, definició, narració. El tema central és la relació de l’home religiós, l’amic, amb l’ésser transcendent, l’amat, a la llum del vincle que els uneix, és a dir, l’amor.
c) Llibre de meravelles
Ramon va escriure aquesta ambiciosa novel·la didàctica durant la primera estada a París, entre l’any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l’obra, no és un heroi sense màcula com Blaquerna, que intervé decisivament en l’organització de les coses del món, sinó un pelegrí que oberva la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l’ordre diví de la creació. El terme medieval ‘meravella’ fa referència a aquesta dolorsa sorpresa de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l’entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.
El Fèlix combina la narració amb les formes dialogades, pròpies els textos didàctics medievals. Algunes vegades Llull ens mostra els progressos dels deixebles aprofitats, que són capaços de resoldre complicades qüestions tan bé com els seus mestres: es tracta d’un estímul per al lector, que és invitat a formar-se en el seu contacte amb el llibre que té a les mans. La principal eina que li ofereix Ramon són els exemples, la vertadera ànima del Llibre de meravelles. Pràcticament tot el que s’esdevé a l’obra ‘representa’ alguna altra cosa. Els mestres que troba Fèlix aclareixen els seus dubtes a través de relats i de semblances d’altres aspectes de la realitat, que tenen una correspondència analògica amb la informació requerida. La cosmovisió de Llull, fonamentada en les nocions platòniques de l’analogia i de l’exemplarisme és la responsable de la forma literària d’aquesta novel·la. Algunes vegades les analogies són aparentment obscures: Llull mai no vol, però, que ho siguin del tot, perquè creu en el poder educatiu de l’exercici intel·lectual.
d) Llibre de les bèsties
El Llibre de les bèsties és la setena de les deu parts en què es divideix el Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289), on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia. Es tracta, en canvi, d’una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula. Llull planteja una trama complexa, plena de matisos, en què es poden seguir les maquinacions de Na Renard, la guineu, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla. Els animals de la faula, que Llull pren de fonts orientals i del Roman de Renard francès, són una excusa per retratar algunes de les facetes més tenebroses de la condició humana. Des del començament de l’obra el lector s’adona que la protagonista farà qualsevol cosa per manar: la finalitat no és enriquir-se sinó rabejar-se en el plaer de dominar-ho tot, una trista passió que es materialitza en tots els nivells de les relacions humanes. Na Renard acaba fracassant, víctima de la seva pròpia desmesurada ambició, però la seva caiguda només es produeix després de moltes injustícies i atrocitats.
6. Llull i el català
Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciència està força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.
El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural, li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma) i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.
En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.
RAMON LLULL
1. Context
a) Mallorca
Llull va néixer a Mallorca el 1232 o al principi de 1233, només tres anys després de la conquesta de l’illa per l’exèrcit de Jaume I. Tres dècades més tard, l’illa continuava en una situació semi-colonial. A Mallorca la conquesta militar cristiana (en contrast amb l’adquisició del País Valencià per una sèrie de tractats) va fer que la població musulmana o almenys la porció que no va tenir mitjans per a poder fugir al moment de la derrota, esdevingués esclava. I encara llavors, després de tants anys d’immigració cristiana (principalment catalana, però també aragonesa, occitana i italiana), Llull es trobava vivint en un ambient on l’element musulmà assolia per ventura la tercera part de la població (les estimacions dels historiadors varien entre el 20 i el 50 per cent). Majoritàriament els musulmans eren encara esclaus, però es començaven a emancipar i ja en trobem uns pocs de lliures exercint oficis artesanals.
En el sentit geopolític més ample, Mallorca es trobava en un punt neuràlgic d’intercanvi mercantil entre l’Àfrica del Nord i Europa. Així que si volem comprendre l’ambient en què Ramon Llull es va formar, ens hem de desfer de dues imatges intuïtives: la de l’abisme que s’ha obert en temps moderns entre els mons cristià i islàmic, i la de les Balears com el paradís de les vacances mediterrànies de l’Europa rica, nòrdica i boirosa, d’on és molt més fàcil viatjar, per exemple, a Düsseldorf o a Manchester que a Alger o Tunis. A la darrera meitat del segle XIII, en canvi, Mallorca era ben al centre de la gran roda comercial del Mediterrani occidental, i conservava intactes fortes vinculacions amb l’Àfrica del Nord, de la qual encara havia de tardar alguns anys a tallar el cordó umbilical.
Com a símbol d’aquella vocació mediterrània meridional, hi havia, per una banda, les colònies de mercaders pisans, genovesos, marsellesos, montpellerencs i jueus nordafricans que s’establiren a l’illa, i, de l’altra, una llarga sèrie de consolats mallorquins a l’Àfrica del Nord.
2. Vida
a) Vita coetanea
Probablement pel setembre de l’any 1311 Llull va dictar la Vita coetanea a un monjo de la cartoixa de Vauvert, situada a París, fora muralla, on ara hi ha els Jardins du Luxembourg. La primera redacció és en llatí perquè l’obra va ser concebuda com una presentació de Ramon davant del concili general de l’Església que es va de celebrar aquell any a la ciutat de Vienne del Delfinat. La Vita coetanea és una justificació de la vida i de l’obra del personatge de ‘Ramon’ molt ben raonada i sense expansions literàries: des de la conversió a l’anada al concili hi ha una perfecta distribució d’energies i d’actuacions que presenten el beat com un ésser guiat tothora per una voluntat superior. Les peregrinacions, les estades a Montpeller, París i Roma, les gestions diplomàtiques i els viatges de missió segueixen el fil cronològic, entorn del moment culminant del text, que és el discurs que Ramon fa davant del rei de Tunis el 1293: la demostració de la veritat del cristianisme a través de l’Art.
b) Conversió
La Vita coetanea arranca la seva narració amb aquest fet crucial de la vida de Llull, definint-lo com ‘la seva conversió a la penitència’. És un terme que situa l’experiència de Llull en el marc de l’espiritualitat popular i laïcal del temps, on se donaven casos de persones que, sense entrar en un orde mendicant o monàstic, procuraven, sols o amb altres, una vida religiosa més intensa, especialment marcada per la pobresa.
La mateixa Vita descriu profusament els principals moments de l’experiència lul·liana, que podem considerar en tres episodis inicials. El primer episodi és la visió nocturna de Crist crucificat, visió que se succeeix per cinc vegades, en intervals d’alguns dies de l’una a l’altra. Llull, segons la narració, se trobava capficat ‘pensant una vana cançó, e aquella escrivint en vulgar, per una sua enamorada, la qual llavors d’amor vil e fada amava’ (I, 2). Després d’insistir a voler oblidar els fets, finalment Ramon admet el significat d’aquelles visions: ‘que nostre Senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, lleixant lo món, totalment se donàs a la sua servitud’ (I, 4). Reflectint sobre la forma concreta de dur a la pràctica aquest propòsit, Llull formula un triple objectiu: procurar la conversió dels infidels, fins a sofrir la mort per Crist; redactar un llibre, ‘el millor del món’, contra els errors dels infidels; suplicar la fundació de monestirs on s’ensenyessin les llengües necessàries per a la missió (I, 5-6).
Hagueren de passar tres mesos, sempre segons la Vita (I, 9), perquè Ramon fes la segona passa. Aquest segon episodi succeí en la festa de Sant Francesc, quan Ramon, escoltant un sermó del bisbe a l’església dels franciscans, decideix vendre els seus béns, deixant la part necessària per al sosteniment de la seva família, i abandonar la seva casa.Tot seguit emprèn un pelegrinatge, que el porta a Santa Maria de Rocamador, al Carcí (Occitània), i a Sant Jaume de Galícia. Aquest tercer episodi se tanca amb l’entrevista de Ramon Llull amb sant Ramon de Penyafort a Barcelona. Aquest, en conèixer els plans de Llull d’acudir a París per adquirir la formació necessària per dur endavant els seus propòsits, el convenç de tornar a Mallorca.
De fet, la unitat narrativa de la ‘conversió a la penitència’ se clou quan, de nou a Mallorca, Llull ‘vestí’s de l’hàbit molt honest e del pus gros drap que trobà’ (II, 11). Aquest signe extern resumia, segons els costums i les disposicions eclesiàstiques de l’època, l’estat tant de qui havia complert el pelegrinatge com de qui havia optat per una vida de pobresa.
3. Art
L’Art començà com un mètode per a la conversió dels infidels. Llull s’havia adonat que els mètodes tradicionals basats en l’autoritat dels textos sagrats eren inútils. Es tractava de mètodes que inevitablement desembocaven en discussions inacabables sobre com calia interpretar aquells textos; eren unes discussions que no només no satisfeien ningú, sinó que permetien que cadascú restés convençut que la seva interpretació era l’única possible. Llull va decidir substituir aquestes ineficaces discussions hermenèutiques per un sistema basat en principis generals acceptables en les tres religions. Totes tres, per exemple, coincidien en l’existència d’un sol Déu necessàriament bo, gran i etern, que, a més, posseïa aquestes qualitats en el major grau possible. Totes tres religions també admetien el món físic de la ciència grega, així com el marc conceptual de la lògica i de la metafísica aristotèliques. Per això Llull va crear un mètode per a combinar aquests i d’altres conceptes considerats generalment acceptables amb la intenció de mostrar, entre d’altres coses, quines combinacions eren concordants les unes amb les altres i quines no. Aquest mètode implica una tècnica combinatòria capaç de generar arguments per a confirmar o desmentir una suposició original (o, en darrer terme, per a refutar la negació, de tal manera que en confirmi la veritat). La suposició posada a prova podia ser un article de la fe, qualsevol altre punt de la doctrina o, fins i tot, una pregunta relacionada amb la filosofia, la medicina, el dret, o qualsevol altre camp del coneixement contemporani. Un mètode com aquest no només tenia aplicacions més generals, sinó que, com Llull de seguida va comprovar, el seu abast general el transfomava en una eina de persuasió, ja que esdevenia un parany per als adversaris que acceptaven consideracions aparentment innòcues rere les quals s’amagaven implicacions doctrinals insospitades.
4. La nova literatura
Per a Llull la literatura és un embolcall expressiu i persuasiu de continguts didàctics universalment vàlids, apte per a transmetre un únic missatge salvífic. Les llengües de comunicació (l’àrab i les diverses llengües dels infidels; el llatí i les diverses llengües dels cristians), de la mateixa manera que les formes literàries, esdevenen instruments de difusió de l’Art, que, per la seva banda, s’expressa en un llenguatge propi que s’ajuda d’alfabets, figures geomètriques i taules.
Les novel·les, els poemes, els aforismes, el proverbis i els exemples lul·lians (amb algunes excepcions com ara el Plany de la Verge o el Llibre de les bèsties) són tan diferents de les obres de la tradició romànica coetània en la seva intencionalitat, que se’ls poden aplicar les denominacions de “nova literatura” o de “literatura alternativa”, d’acord amb dos suggeriments terminològics vinculats a l’Art.
Si Llull va escriure dues novel·les entre 1283 i 1289 és perquè en aquells anys vivia en un ambient, a Mallorca, a Montpeller i a París, en què els lectors de novel·les li semblaven una part important de la població. La novel·la era, doncs, un vehicle de difusió massiva d’idees. Més endavant, a partir de 1300, Ramon va utilitzar per a la divulgació de la seva Art un vehicle encara més massiu: la predicació; i també hi va introduir alteracions, de manera que es pot parlar d’una nova predicació lul·liana.
De jove, Llull havia practicat la poesia trobadoresca i durant molts anys va abominar dels poetes (els anomena joglars i no distingeix entre els que componen els textos i els professionals de l’espectacle que els divulguen). Així, al capítol 118 del Llibre de contemplació en Déu, acusa els joglars de promoure la violència i d’encoratjar els mals costums. Si, malgrat tot, va acabar escrivint alguns poemes memorables, va ser perquè el jo que parla en primera persona a la poesia lírica li permetia de donar vida al personatge de Ramon Llull, el procurador dels infidels, que després de la conversió a la penitència i la troballa de l’Art, ho havia donat tot per l’honor de Déu i per la difusió de la bona nova del seu mètode de coneixement i persuasió.
5. Obres
a) El Blanquerna
El protagonista del Llibre d’Evast e Blaquerna, novel·la escrita a Montpeller el 1283, és un heroi sense taca que té el do de triar sempre amb èxit la millor opció vital des de la perspectiva lul·liana. Als divuit anys abandona els pares, Evast i Aloma, i la proposta matrimonial de Natana, a la recerca de la perfecció espiritual de l’ermità. Hi arriba, però, al final d’un llarg periple en el curs del qual haurà fet de viatger, de monjo, d’abat, de bisbe i de summe pontífex. L’estímul constant de superació de Blaquerna l’emparenta amb els cavallers de la gran ficció del segle XIII.
El relat de la vida de Blaquerna ofereix un canemàs literari en el qual Llull inscriu una presentació global de la societat del seu temps, dividida per estaments. Així el primer llibre tracta de la gent que es casa. El segon llibre és el de l’estament de religió. Els llibres tercer i quart presenten dues formes jerarquitzades de poder social exercit per clergues. El llibre cinquè de la novel·la té dues parts: una col·lecció de màximes morals i filosòfiques, el Llibre d’amic e amat, i un tractadet sobre tècniques d’elevació de l’esperit, l’‘Art de contemplació’.
b) El llibre d’Amic e Amat
La primera secció de la cinquena part del Llibre d’Evast e Blaquerna està constituïda per una col·lecció de ‘metàfores morals’, és a dir aforismes de contingut religiós, que expressen l’experiència contemplativa del protagonista un cop ha esdevingut ermità. La redacció del Llibre d’amic e amat té un pretext didàctic al capítol 97 de la novel·la: alguns deixebles demanen al mestre Blaquerna que els ensenyi el seu mètode d’elevació espiritual i ell, tot recordant l’extraordinària devoció dels místics musulmans anomenats sufís, decideix de condensar en tants versets com dies té l’any un destil·lat conceptual i literari de la seva vida dedicada a l’amor a Déu.
Els aforismes del Llibre d’amic e amat no segueixen cap organització temàtica i presenten diversos recursos literaris: diàleg, qüestió, descripció, definició, narració. El tema central és la relació de l’home religiós, l’amic, amb l’ésser transcendent, l’amat, a la llum del vincle que els uneix, és a dir, l’amor.
c) Llibre de meravelles
Ramon va escriure aquesta ambiciosa novel·la didàctica durant la primera estada a París, entre l’any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l’obra, no és un heroi sense màcula com Blaquerna, que intervé decisivament en l’organització de les coses del món, sinó un pelegrí que oberva la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l’ordre diví de la creació. El terme medieval ‘meravella’ fa referència a aquesta dolorsa sorpresa de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l’entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.
El Fèlix combina la narració amb les formes dialogades, pròpies els textos didàctics medievals. Algunes vegades Llull ens mostra els progressos dels deixebles aprofitats, que són capaços de resoldre complicades qüestions tan bé com els seus mestres: es tracta d’un estímul per al lector, que és invitat a formar-se en el seu contacte amb el llibre que té a les mans. La principal eina que li ofereix Ramon són els exemples, la vertadera ànima del Llibre de meravelles. Pràcticament tot el que s’esdevé a l’obra ‘representa’ alguna altra cosa. Els mestres que troba Fèlix aclareixen els seus dubtes a través de relats i de semblances d’altres aspectes de la realitat, que tenen una correspondència analògica amb la informació requerida. La cosmovisió de Llull, fonamentada en les nocions platòniques de l’analogia i de l’exemplarisme és la responsable de la forma literària d’aquesta novel·la. Algunes vegades les analogies són aparentment obscures: Llull mai no vol, però, que ho siguin del tot, perquè creu en el poder educatiu de l’exercici intel·lectual.
d) Llibre de les bèsties
El Llibre de les bèsties és la setena de les deu parts en què es divideix el Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289), on ocupa el lloc d’un tractat de zoologia. Es tracta, en canvi, d’una seriosa reflexió sobre la política en forma de faula. Llull planteja una trama complexa, plena de matisos, en què es poden seguir les maquinacions de Na Renard, la guineu, per aconseguir dominar el poder i exercir-lo des d’un segon pla. Els animals de la faula, que Llull pren de fonts orientals i del Roman de Renard francès, són una excusa per retratar algunes de les facetes més tenebroses de la condició humana. Des del començament de l’obra el lector s’adona que la protagonista farà qualsevol cosa per manar: la finalitat no és enriquir-se sinó rabejar-se en el plaer de dominar-ho tot, una trista passió que es materialitza en tots els nivells de les relacions humanes. Na Renard acaba fracassant, víctima de la seva pròpia desmesurada ambició, però la seva caiguda només es produeix després de moltes injustícies i atrocitats.
6. Llull i el català
Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciència està força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.
El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural, li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma) i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.
En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)