El text de Maragall que figura a continuació delimità força bé
l'àmbit i característiques de la novel·la rural. En ell s'esmenten tres
aspectes definidors d'aquest nou corrent. I encara que la realitat
literària del gènere era més variada i es podria matisar més, la
caracterització que fa Maragall mostra les bases més habituals d'aquest
tipus de narrativa.
Text 1
En
la novela catalana de los últimos diez o doce años, ha impreso fuerte
carácter un pequeño grupo de autores (pequeño sólo por la cantidad),
cuyas obras, por un fondo común que tienen de espíritu, asunto y estilo,
constituyen el nucleo de la que ya empieza a llamarse entre nosotros
escuela ampurdanesa, no dando a este calificativo un sentido
estrictamente comarcal, sino extendiéndolo a todo el ambiente
pirinaico-mediterráneo de aquel nordeste de Cataluña cuyo típico centro
és el Ampurdán propiamente dicho.
Se caracteriza esta escuela, en
cuanto a espíritu, por su naturalismo algo violento y propenso a lo
tràgico; en cuanto a asuntos por su ruralismo; y en cuanto a estilo, por
su claridad y energía plástica.
Joan Maragall. Pròleg a l'edició castellana de
Per la vida de J. Pous i Pagès, 1911.
1. Quines característiques atribueix Maragall al que ell anomena "escuela ampurdanesa".
Narrativa rural
El
camp, la terra, adquireix per molts modernistes un significat fins
aquell moment inexistent o bé molt difús: es converteix en la
representació més genuïna de l'ànima del país, és la que conforma
l'esperit dels qui hi viuen, la que determina la forma de ser. Així
doncs, des d'una perspectiva naturalista, els personatges de les
narracions rurals, més enllà de la seva pròpia llibertat individual, són
el fruit del lloc on naixen i viuen. Fills d'una terra aspra, indòcil,
que exigeix una gran dedicació, ells mateixos tenen aquestes
característiques i els és difícil vèncer aquest ambient. De vegades,
però, es tracta d'una terra més amable, rica en sensacions i tradicions
agradables, contraposada a una ciutat massificada i deshumanitzada, una
terra amb la qual les persones s'identifiquen i s'hi troben a gust.
De
manera que en el ruralisme podem trobar tots els colors, des del més
negre i tràgic, que gairebé en tots els seus contes mostra Víctor
Català, al més clar i benèvol que apareix sovint en Prudenci Bertrana o
Joaquim Ruyra.
Una característica que apareix també en el ruralisme
és l'ús d'un lèxic força més ric, treballat i precís que el de la
narrativa anterior, que suposa un valor afegit gens menyspreable i que,
ultra la seva finalitat més estrictament estètica, ens intenta apropar a
la parla real de certs indrets del camp català, tot presentant mots en
desús, especialment entre la societat urbana.
Narrativa simbolista i decadentista
Per una altra banda és pot triar com a exemple d'aquest tipus de narrativa el conte "El patí blau" -que Rusiñol convertí també en obra
de teatre.Aquesta obra és una barreja d'influències molt interessants que van des del
realisme que emmarca el conjunt de la història i que sobretot cap al
final agafa matisos marcadament naturalistes fins elements simbolistes i
decadentistes. Així trobem el paralel·lisme entre un jardí i una noia malalta que
han sofert una mateixa evolució: la bellesa que es marceix traduït en la malaltia i
la mort. A més d'un cert llanguiment en els personatges
protagonistes i la barreja d'alegria i tristor en la protagonista que
l'acosta als elements vitalistes propis d'una part de la literatura
modernista; la subtilesa de relacions i sentiments entre pintor i model
i, en fi, un procés narratiu en què tan important com els fets és la
forma de presentar-los, l'atmosfera que es crea.
Text 2
Havia vist aquell pati des del
carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una
claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i
sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel
de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la
blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros,
traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat
de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada;
allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits
amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans
hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran
enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
En
essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal
cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es
despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les
mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com
els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i
semblava que patissin;[...]
[..]em va semblar menys fantasma que el
dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren
blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i
una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es
velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el
mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les
boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta
els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien
voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres
una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i
ja desfullant-se!
Santiago Rusiñol: El pati blau
Font :la narrativa modernista en xtec
