dilluns, 25 de novembre del 2013

L'exili. Francesc Claramonte 2n Batxillerat.

L’exili

La desfeta del 1939 va empènyer un nombre importantíssim d’escriptors a l’exili. La guerra i les seves conseqüències, o el xoc amb les noves realitats que els exiliats es van trobar als països d’acollida, van inspirar una bona part de la literatura.
‘El 1939 Catalunya es va exiliar.’ Amb aquesta contundència, l’escriptor Josep Navarro Costabella va resumir el que va significar la derrota del bàndol republicà el gener del 1939 davant les tropes feixistes de Franco. Haver perdut la guerra va tenir conseqüències en tots els àmbits de la societat, i la cultura no en va ser una excepció.
El gener del 1939, quan l’ocupació deBarcelona per part de l’exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van haver de fugir per salvar la vida. S’escapaven no tan sols pel que significaven culturalment, sinó també perquè molts d’ells s’havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols s’havien involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Altres, com Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, havien lluitat directament a les files republicanes. Aquell hivern, que va ser especialment cru, els escriptors catalans, com milers d’exiliats, es van escapar com van poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en un centre d’acollida privilegiat: un castell de la població de Roissy-en-Brie, propera a París. Havien deixat enrere una guerra, però ben aviat en va començar una altra. El setembre del 1939 esclatava la Segona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys ocupaven París. Els escriptors i intel·lectuals van haver de buscar nous camins per a la supervivència.
Les dimensions de l’exili, com han narrat els testimonis de l’època i els estudis posteriors, van ser importantíssimes, una autèntica sagnia. Es van exiliar ciutadans de tota condició i de tendències polítiques diverses. I especialment es va exiliar una gran part, si no tota, de l’elit cultural del moment: primeres figures com Pau Casals, Pau Vila, Joan Coromines, Josep Trueta o Antoni Rovira i Virgili, a més de moltíssims escriptors, periodistes i professors. Aquest fet va propiciar que des del primer moment la diàspora catalana generés una activitat cultural de primer ordre.
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, doncs, molts dels exiliats, entre ells molts escriptors, van viatjar a l’Amèrica del Sud. En els països d’acollida van trobar uns nuclis de referència en els casals catalans, els centres que havia creat l’emigració catalana a Amèrica des de final del segle XIX. A la infraestructura prèvia a l’exili del 1939, cal afegir-hi algunes publicacions impulsades pels emigrats a Amèrica, com les revistes ‘Germanor’, de Santiago de Xile, ‘Catalunya’ i ‘Ressorgiment’, de Buenos Aires, o ‘La Nova Catalunya’, de l’Havana. Aquestes revistes van servir de primeres plataformes per als escriptors catalans exiliats que, encara des de França, van començar a col·laborar-hi. Un cop establerts a Amèrica, aquests escriptors van crear noves publicacions, com ‘Quaderns de l’exili’, ‘Pont Blau’, ‘Lletres’, ‘La Nostra Revista’ i ‘Xaloc’, i editorials com El Pi de les Tres Branques o Edicions Catalanes de Mèxic.
Ens els països d’acollida, ja fos a Amèrica o a Europa, els escriptors van continuar, en molts casos amb resultats brillants, la carrera literària. Els exiliats van reconstruir, com van poder, algunes plataformes culturals, com revistes, editorials i concursos que facilitessin el diàleg entre els membres de la diàspora i també amb Catalunya. No va ser una tasca fàcil, tenint en compte la dispersió. El món de tots aquests escriptors i exiliats havia canviat. El país que havien deixat enrere ja no era el d’abans de la guerra i el que els havia acollit presentava altres realitats. A diferència dels escriptors que es van embarcar cap a Amèrica, els que es van quedar a Europa els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van viure un exili caracteritzat per la disseminació i van produir una obra amb un univers literari molt individualitzat, com és el cas de Mercè Rodoreda i Carles Riba.
Alguns escriptors van narrar el que havien viscut en pròpia pell durant la primera etapa de l’exili a França en obres memorialístiques com ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ (1940), d’Antoni Rovira i Virgili, ‘De lluny i de prop’ (1973), de Lluís Ferran de Pol, o ‘L’exiliada’ (1976), d’Artur Bladé i Desumvila. Altres van narrar en novel·la les penúries que havien viscut rere els filferros dels camps de concentració francesos. Va ser el cas de Xavier Benguerel a ‘Els vençuts’ (1984) i d’Agustí Bartra a ‘Crist de 200.000 braços’ (1968). Joaquim Amat-Piniella va explicar a ‘KL Reich’ (1963) l’infern que havia viscut al camp d’extermini nazi de Mauthausen. És un cas a part, per la complexitat, el recull de poemes ‘Elegies de Bierville’, de Carles Riba, publicat clandestinament a Barcelona el 1943 amb un peu d’impremta fals que datava ‘Buenos Aires, 1942’.
Així mateix, és important destacar que en tots aquests casos es tracta d’escriptors professionals i, per tant, les seves obres, a banda de la significació documental indiscutible, tenen una intenció i un valor literaris que s’expliquen amb relació a la resta de literatures europees.
A l’altra banda de l’Atlàntic, els escriptors exiliats van entrar en contacte amb un altre univers que va inspirar una àmplia diversitat de motius literaris. Per a molts, el contacte amb una realitat nova i aliena suposava un conflicte de l’home amb l’entorn. Així, Vicenç Riera Llorca, amb ‘Tots tres surten per l’Ozama’ (1946) o Cèsar-August Jordana, amb ‘El Rusio i el Pelao’ (1950), s’aproximen a la realitat dels països d’acollida com a observadors i, amb una tècnica bàsicament objectivista, descriuen el contrast i la diferència. De fet, la constatació d’aquesta dualitat, la del món occidental i el món de l’Amèrica indígena, de ‘l’Amèrica furienta’, és la base per a gran part de la narrativa de l’exili americà. Va ser el cas de Pere Calders, que se serveix d’elements fantàstics per explicar aquest xoc. Així succeeix a ‘Gent de l’alta vall’ (1957), ‘L’ombra de l’atzavara’ (1964) o ‘Aquí descansa Nevares’ (1967). Les plomes dels exiliats se serveixen d’infinits recursos per expressar la inquietud davant aquest món nou en novel·les com ‘Paraules d’Opòton el Vell’ (1968) i ‘Les dues funcions del circ’ (1966), d’Avel·lí Artís-Gener, o ‘A la boca dels núvols’ (1946), de Ramon Vinyes. Casos com ‘Odisseu’ (1955), d’Agustí Bartra, o ‘El món de Joan Ferrer’ (1971), de C.A. Jordana, prenen l’arquetip del viatge vital com a model, seguint Homer i James Joyce, respectivament. ‘Nabí’ (1941), que Josep Carner havia començat abans de la guerra, es construeix a partir de la història bíblica de Jonàs, i Joan Sales basteix amb ‘Incerta glòria’ (1968) la novel·la més ambiciosa sobre l’experiència de la Guerra Civil espanyola.
La literatura produïda pels escriptors catalans en el marc de l’exili polític del 1939 dóna compte, en definitiva, de les dimensions de la desfeta social, política i cultural de Catalunya. Navarro Costabella afirmava que el 1939 Catalunya es va exiliar. I en efecte, quan allò que defineix un país, els projectes i les ambicions que li donen sentit, són dinamitats de manera implacable i ja no poden existir a casa seva, el país viu a l’exili. La seva literatura, també.

Culturcat: Exili.

divendres, 22 de novembre del 2013

La coherència. Solucionari. Francesc Claramonte. 2n Batxillerat.

La coherència. Solució.

Aquest text és un fragment del llibre Descriure, escriure (assaig humanístic) de Daniel Cassany, publicat el 1987 a Barcelona per l’editorial Empúries. El seu àmbit d’ús és acadèmic i té una tipologia textual expositiva ja que la intenció o propòsit comunicatiu és informar.
Caraterístiques del text expositu: Introducció, desenvolupament i conclusió; ús del present, ús d'exemples, definicions, aparició de recursos tipogràfics...
RESUM
A l’hora de crear un text, els escriptors competents, han de distingir entre la informació rellevant per a la situació de comunicació de la que és innecessària, i presentar-la de forma estructurada.
La coherència és la propietat del text que selecciona la informació rellevant i l’organitza en una determinada estructura. Per a Van Dijk el concepte “macroestructura” queda definit com la “representació abstracta de l’estructura global del significat”, un tipus d’esquema que aplega les informacions dels text i les classifica segons la seua importància i com estan interrelacionades.
TEMA
La coherència textual.
Aquest tema es desenvolupa en una progressió temàtica de tema constant. Parla de

ESTRUCTURA
En l’estructura interna del text podem diferenciar 2 parts:
En la primera part (1r paràgraf), introdueix el tema i recorre a exemples per explicar que no sempre es fa una bona selecció i estructuració de la informació rellevant quan es crea un text. (l.1-21)
El desenvolupament (2n paràgraf) recull la definició de “ coherència”, que és la propietat del text que selecciona la informació rellevant i l’organitza  en una determinada estructura. Aquesta noció és el que Van Dijk anomena “macroestructura”
Finalment, a tall de conclusió s’afirma que els escriptors competents són els que dominen i empren aquestes estructures en els seus textos. (l.22-32)
El text presenta una estructura sintetitzant o inductiva perquè en primer lloc aporta exemples de textos que no respecten la propietat de la coherència, i després defineix el concepte. És a dir, parteix de casos concrets per arribar a la definició.

VARIETAT DIATÒPICA
La presència de formes verbals de subjuntiu que presenten les desinències –i, -in (s’enrotllin, vagin...), ens permet afirmar que el text està escrit en una varietat dialectal oriental.

LÈXIC
pertinent: convenient, apropiat, escaient...
discriminar: diferenciar, separar...
elaborat: fet, construït...
afins: semblants, similar, contigu...
jeràrquicament: importància, categoria, rang...

dijous, 21 de novembre del 2013

L'amor cortès. Literatura Universal. 2n de Batxillerat.

L'amor cortès

 L'amor cortès des de la psicologia social.  
"L’amor cortès naix, de boca en boca, dels trobadors francesos de finals del segle XII i principis del XIII, com un amor que implica distància, ambivalència (goig i patiment alhora, un dels trets més característics) i culte per la dona. Essent el seu origen essencialment espiritual, va transformant-se en el que més tard s’anomenarà ‘amor romàntic’ i posteriorment ‘amor passional’. La seua irrupció té a veure amb l’heretgia càtara albigesa del segle XII: mentre l’Església Catòlica ortodoxa proscrivia la passió [...] i prescrivia el matrimoni (fent d’una unió per interessos socioeconòmics –totalment independent dels sentiments- un sacrament), els trobadors provençals del segle XII exaltaran la passió d’un jove fadrí per una dona casada (constituint-se així en una crítica al matrimoni convencional); però no era una passió sexual sinó una passió idealista (intensa, conflictiva, ambivalent) les lleis de la qual eren ‘el servei, l’espera, la castedat i la proesa’ [...]. La cultura occidental ha anat confonent progressivament (des del segle XII fins als nostres dies) l’Eros espiritual amb l’Eros instintiu.
[...] Així, [...] encara que és en el fons espiritual i religiós, l’amor cortès sorgeix contra els costums feudals i eclesiàstics tradicionals, els quals equiparaven el concepte de dona al de femella, mare i esposa fidel (sexualment i religiosa). Amb l’amor cortès, la dona passa a ser un objecte de culte.
[...] Així doncs, durant la Baixa Edat Mitjana tindríem la següent situació: el matrimoni per conveniència com a institució social (i religiosa) per a obtenir descendència legítima; els flirtejos de cort amb les dones casades per a obtenir l’amor cortés o romàntic, i finalment, la prostitució per a obtenir plaer sexual.”
Carlos Yela:El amor desde la psicología social. Ni tan libres, ni tan racionales.Pirámide. 2000.



dimarts, 12 de novembre del 2013

LA COHERÈNCIA. Francesc Claramonte. 2n Batxillerat


Llig aquest text i respon les preguntes següents:

COHERÈNCIA

El fet que hi hagi persones que s'enrotllin com una persiana o que se'n
vagin per les branques (que diuen més coses de les necessàries) i, al
contrari, persones lacòniques, que no expliquen prou les coses (que no
diuen tot el que cal), fa pensar que per a cada situació existeix un nombre
5    determinat d'informacions pertinents. Dit d'altra manera hi ha informacions
rellevants, que són apropiades per al text, i n'hi ha d'altres d'irrellevants, que
són supèrflues i innecessàries. Quan parlem o escrivim, hem de saber
discriminar aquests dos tipus d'informacions. Per exemple en un curriculum
vitae elaborat per demanar una feina de traductor, cal incloure-hi informacions
10 informacions sobre el coneixement d'idiomes, sobre l'experiència laboral en
aquest camp i en altres d'afins, les obres traduïdes, etc., però no cal
mencionar altres activitats laborals (cambrer, venedor d'enciclopèdies, etc.).
Així mateix el fet que hi hagi persones que mesclen les cintes o que no
diuen les coses en el moment que toca (que no diuen les informacions en
15 l'ordre lògic i comprensible) suggereix que les informacions rellevants s'han
d'estructurar d'una determinada manera. Per exemple, en el cas del
curriculum vitae primer se solen donar les dades personals (noms, adreces,
edat, etc.), després els títols i els estudis (carreres, cursets, etc), les
experiències laborals, les publicacions, etc. I no és coherent saltar-se
20 aquesta ordenació, barrejant les feines amb els estudis o les publicacions
amb els títols.
La coherència és la propietat del text que selecciona la informació
(rellevant/irrellevant) i que l'organitza en una determinada estructura
comunicativa (introducció, apartats, conclusió, etc.). Teun A. van Dijk (1977 i
25  1978) ha proposat la noció de macrostructura per caracteritzar els dos
aspectes. La macrostructura d'un text és la "representació abstracta de
l'estructura global del seu significat". És un tipus d'esquema que conté totes
les informacions del text i que les classifica jeràrquicament segons la
importància i les interrelacions que tenen (gràficament té la forma d'arbre
30        amb claudàtors o fletxes que es ramifiquen). Els escriptors competents
dominen aquest tipus d'estructures i les utilitzen per construir i organitzar el
significat del text.

Daniel Cassany. 1987. Descriure, escriure. Barcelona. Empúries.


  1. Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
  2. Resumeix el contingut del text amb una extensió mínima de 10 línies.
  3. Analitza el títol.
  4. Indica a quina varietat geogràfica pertany el text i posa'n exemples que ho demostren.
  5. Identifica la tipologia textual i especifica els trets característics d'aquesta tipologia presents al text.
  6. Digues el significat que adquireixen aquestes paraules al text o indica'n un sinònim:
a. pertinents (lín. 5)
b. discriminar (lín.8)
c. elaborat (lín. 9)
d. afins (lín 11)
e. jeràrquicament (lín.8)

dijous, 7 de novembre del 2013

La novel·la cavalleresca i el llibre de cavalleries. Literatura Universal. 2n de Batx.

Heus ací dos termes que caldria tenir ben clars.

Cal distingir clarament entre aquests dos gèneres que sovint s'han confós. El llibre de cavalleries prové del "roman arthurien" i és un gènere que nasqué a França en el segle XII gràcies a l'empenta de l'escriptor Chretien de Troyes, que recollí les llegèndes al voltant del rei Artús de Bretanya i la seva cort de cavallers. Són sempre narracions fabuloses, que s'han situat en països exòtics i llunyans (sovint inexistents), protagonitzades per cavallers d'uns dots excepcionals i irreals. Sovint s'enfronten a enemics de força descomunal i de vegades provinents de l'imaginació del seu autor: dracs, cavallers de dos caps, animals fantàstics...
La novel·la cavalleresca, en canvi, es proposa de reflectir la manera de viure dels cavallers errants, que existien i que sostenien batalles i bregues amb altres cavallers ben reals. En aquest gènere, les aventures són més mesurades, els cavallers actuen guiats per les seves habilitats (que són producte de l'entrenament) i s'enfronten a enemics que podrien haver estat reals.