dimarts, 31 d’octubre del 2017

La Renaixença. 4t d'ESO.

Audiovisual: Memòria de Catalunya. La Renaixença.

Edu3.cat     
                                               

divendres, 20 d’octubre del 2017

Activitats sobre el romanticisme i la Renaixença. 4t d'ESO

Enllaç que us portarà a una selecció de textos per a treballar el moviment romàntic i la Renaixença.

Enllaç:
http://www.xtec.cat/~malons22/personal/renaixinici.htm


dilluns, 16 d’octubre del 2017

El reportatge. Afers exteriors. 4t 'ESO


Noruega. Dins la sèrie de reportatges Afers exteriors feta per Miquel Calzada per a TV3.





Enllaç: El reportatge
http://www.edu365.cat/videofoto/reportatge/El_reportatge.pdf

divendres, 6 d’octubre del 2017

Aloma de Mercè Rodoreda. 4t ESO.

Us deixe l'estudi que va fer Ferran Gadea: Mercè Rodoreda Perfils d'una narrativa per al dossier El gust per la lectura. A més d'un enllaç al lloc web dels Escriptors en llengua catalana on podreu trobar informació sobre l'autora i la seua obra.


Aloma

Obra primerenca, és la més personal de les novel·les de l’autora. Sota el format de la novel·la psicològica, acull una història d’amor frustrada entre una noia jove i un home ja madur. La projecció de trets biogràfics és evident. Rodoreda, que se sent hereva i continuadora d’una tradició, cerca el nom de la protagonista entre els personatges creats per Ramon Llull:“Es diu Aloma per capriciosa imposició d’un vell oncle que tenia gran ascendent en la família… L’oncle, home metòdic, que dormia amb casquet i entaforava els peus en unes grans plantofes i parlava de Prim com el parent més pròxim, llegia Llull en havent sopat”[...]
    Aloma inaugura la carrera i, també, l’estil de la Rodoreda. Emergeixen uns elements que mantindrà com a constants al llarg de la seva obra, si més no, fins a Mirall trencat: focalització de l’acció entorn d’una heroïna, dibuix d’una trama sentimental de regust amarg, fons de projeccions més o menys biogràfiques, conflictivitat de les relacions entre home i dona, i ús de les tècniques genuïnes de la novel·la psicològica.
La novel·la desenvolupa un argument basat en la vida d’una noia al llarg d’un any, un temps que projecta el final de l’adolescència. Tot seguint les tècniques renovadores, el temps no va pas pautat per la successió dels dies sinó que és al·ludit per la rotació de les estacions i per la vida de les flors[... ]. La novel·la cobreix un cicle natural, de primavera a hivern, un any en el qual una referència vaga permet situar amb una certa precisió la cronologia: "una mica més enllà es van posar a parlar dels fets d’octubre", dada que ens situa en la primavera següent, és a dir, l’any 1935. Fidel al format de la novel·la psicològica, el temps ve determinat per les sensacions, per les vivències, motiu pel qual no segueix l’itinerari dels mesos sinó el laberint de les emocions i els sentiments, sovint ferits, estratègia afavorida per l’estructura fragmentada del relat. Sense títols ni epígrafs (una constant en les obres posteriors), l’autora conta tot allò significatiu; mai el recompte de les vides, sinó l’anàlisi de les vivències.
    La trama transcorre a Barcelona, en el barri de Sant Gervasi, ben conegut per l’autora: “Anava carrera avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi”. De tant en tant es fan escapades a d’altres racons de la ciutat –la plaça Catalunya, el Moll, el Tibidabo…–, espais menors, que fixen la maqueta narrativa conjuntament amb els centrals: la casa i, per damunt de tot, el jardí. Es tracta d’un esquema potencial, molt ampliat a Mirall trencat. Com la mateixa Rodoreda, a la protagonista… “l’esgarrifava imaginar-se vivint en un pis sense jardí”, indret, segons confessió, de la felicitat: “Potser només sóc feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles”. Quan es veuran obligats a desprendre’s de la casa, la veu narrativa adverteix que …”el jardí seria el que més li faria pena d’haver de deixar”.
  Aloma tipifica les pors i els neguits de l’adolescència. Un segment vital bastit damunt contradiccions i neguits. Si per una banda cerca la solitud [...], per altra banda manifesta la voluntat de ser admirada [...] i de ser estimada [...].
    La descoberta de l’amor arriba a la protagonista amb dolor. La seva és una relació nefasta, plena d’egoisme, que la farà sentir-se enganyada i n’augmentarà el sentiment de solitud. D’aquí que la lectura de la novel·la, a partir de la nit de Sant Joan, desprengui una sensació de tristor. Potser aquest és el mot més reiterat; si més no, l’adjectiu que amb més freqüència acompanya les cases. Aquesta visió ve determinada per la relació home/dona i la narradora perfila esquemes que mantindrà en tot el cicle novel·lístic: la contraposició entre dones fortes, d’aparença fràgil, i homes covards, sovint mesquins [...]. La covardia de Joan, incapaç de recuperar l’anell regalat a Coral, contrasta amb l’empenta d’Aloma, que se li enfronta i li reclama la joia; la incapacitat de Robert per ser sincer amb Aloma i confessar els compromisos que el lliguen a Amèrica és ben contrària a la decisió d’Aloma de tirar endavant l’embaràs i silenciar el nom d’aquell que li ha fet la criatura. Una conclusió anunciada a la primera frase de la novel·la “l’amor em fa fàstic!” és vinculada, també, al fet que l’única referència literària sigui la novel·la de C. A. Jordana Una mena d’amor, angle marginal de l’estimació, ubicat a les antípodes de l’ideal somniat per Aloma. El resultat és igual d’insatisfactori, “car les il·lusions duren poc” i fan concloure a la protagonista que no estimaria mai més ningú.[...]
    El text empra la fórmula del narrador omniscient; omniscient, però selectiu. Tanmateix, l’alternança de l’estil directe i l’indirecte, l’ús reiterat de la fragmentació, la concentració de l’interès narratiu en una sola figura i el fet de projectar en veu alta el pensament de la protagonista alhora que s’analitza la roda dels sentiments, allunya el relat de les tècniques consagrades pel vuit-cents. I dissenya una escriptura que sovint adquireix trets de prosa poètica.


Extret i modificat de F. Gadea: El gust per la lectura. Mercè Rodoreda. Perfils d'una narrativa.


Enllaç: Escriptors en llengua catalana. Mercè Rodoreda.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. 2n Batxillerat.

Ressenya feta per Carme Arnau especialista en l'obra de  Mercè Rodoreda  per al web del PEN català l'any 2007. A més, també teniu dos enllaços amb el web d'escriptors en llengua catalana. El primer us porta a uns quants comentaris que se n'han fets sobre l'obra i el segon a una entrevista concedida a la crítica literària Dolors Oller l'any 1991.



La plaça del Diamant (1962) per Carme Arnau
La plaça del Diamant, com tota novel·la clàssica, es caracteritza per la seva complexitat, i fins i tot ambigüitat, i d’aquí les múltiples lectures possibles de l’obra; d’una banda es tracta d’un document essencial sobre el període que abraça —sobretot, des de la proclamació de la República fins al final de la Guerra Civil— i, d’una altra, d’una obra poètica, plena de densitat i de misteri, centrada en uns personatges i escenaris vius i versemblants. De fet, un dels més grans encerts de l’obra són els personatges i, de manera especial, Colometa, la seva protagonista que n’és, a més, la veu narrativa.

La novel·la és també un retrat de Barcelona i, de manera especial d’un barri popular ben característic, el de Gràcia. Rodoreda desgrana, d’una manera personal, condensada i emotiva, la vida de Colometa, amb tot el que va caracteritzar aquell període, també, tant pel que fa a la manera de viure de la menestralia, com als fets històrics més rellevants, d’entre els quals destaca la Guerra Civil, que imposa el mal i la mort, la mort al front i a la ciutat; en canvi, la postguerra imposa una vida precària i angoixosa, primer, mancada de vitalitat, i fins i tot d’identitat, més endavant, en la qual podem veure representat l’exili.
Obra profundament visual, una característica de l’estil rodoredià, els coloms en són el leitmotiv, amb diversos significats simbòlics —pau, innocència, amor—, i esdevenen, amb la seva evolució, el desdoblament de la vida de la seva protagonista, que en porta el nom. De fet, La plaça del Diamant recorre a un dels esquemes més clàssics de ficció, el del Bildgunsroman, o novel·la iniciàtica, la de la seva protagonista, que hi és doble: primer individual i lligada al matrimoni, esdevindrà col·lectiva i llavors es relacionarà amb un temps històric dramàtic. En aquest moment, Colometa viurà la seva època més difícil, que la portarà a vorejar el suïcidi, un cop morts el marit i els amics. La seva figura es caracteritza per la seva innocència —una innocència que atreu l’autora com a creadora— i, al mateix temps, força, aconseguirà superar totes les proves i abastarà la maduresa, deixant-hi però la joventut, com una pell vella, ens diu la novel·la.
Ara bé, La plaça del Diamant transcendeix la concreció estricta i ens ofereix, també, una imatge de l’home/dona contemporani, amb les pors i l’angoixa que el caracteritzen. De fet, novel·la de la condició humana, un dels seus temes centrals és la soledat, però també la crisi de la identitat, una identitat trencada en l’època evocada; per expressar-ho, l’autora recorre a un tema alhora clàssic i contemporani, la metamorfosi, com en el cas de Kafka, un dels seus models. I, d’aquesta manera, demostra la indiscutible universalitat de la seva novel·la més traduïda, ben inserida en el panorama europeu.

En La plaça del Diamant esdevé visible l’empremta dels novel·listes francesos i, també, nord-americans —de Faulkner, de manera especial— així com el permanent interès de Rodoreda, una lectora atenta i voraç, pels romàntics alemanys, en general, i per Novalis, molt en particular. No és pas cap casualitat, doncs, que en La plaça del Diamant s’esmenti la simbòlica flor blava, que presideix una de les seves obres més conegudes de l’autor, Enric Ofterdingen. Novel·la que neix del record, seguint un dels autors cabdals del segle XX, Proust, cal destacar que un altre dels grans encerts de l’obra és el seu estil, amb una escriptura aparentment senzilla, però molt treballada i literària. De fet, Rodoreda que vol abastar un to col·loquial, recorre a expressions i paraules fortament populars però, també, a manlleus de diversos poetes, sobretot dels que la van acompanyar sempre, Baudelaire, però també Verlaine i Poe. Tot un artifici per crear un estil, la característica de tots els grans creadors, entre els quals ha de figurar Mercè Rodoreda.


Enllaços
Comentaris de l'obra

Entrevista


Ortografia de les fricatives i africades. 4t d'ESO.

Ací teniu un enllaç per a practicar l'ortografia de la g/j, tg/tj, tx/-ig, x/-ix.

Enllaç 
 http://aplicacions.llengua.gencat.cat/itineraris-aprenentatge/suficiencia/scl/scl5/scl53/scl53_05_05.htm



dilluns, 2 d’octubre del 2017

Dossier: La plaça del Diamant

Ací teniu l'enllaç a un dossier de lectura sobre la plaça del Diamant.
Aquest dossier inclou tres apartats força interessants: 1) Abans de llegir, 2) Tot llegint i 3) Havent llegit.
Treballeu-lo segurament us ajuda a comprendre millor l'obra de la Rodoreda.

Enllaç:
http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/diamant/index.htm