dilluns, 17 de desembre del 2018

La figura de Ramon Llull. 1r de Batxillerat.

Us presentem quatre enllaços per conèixer l'obra de Ramon Llull. Els dos primers són dos llocs web que analitzen la seua obra, en  canvi els dos darrers són dos documentals sobre la seua vida.
Enllaços:

1. Enllulla't.
2. Ramon Llull. UOC.

3. La nostra gent. Ramon Llull.                   
http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/arxiu-tve-catalunya-nostra-gent-ramon-llull/3662460/

4. Jo, Ramon Llull. TV3.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/jo-ramon-llull/jo-ramon-llull/video/5617793/

dimarts, 4 de desembre del 2018

Els trobadors. 1r de Batxillerat.

Us presentem dos mapes i un enllaç:  en el primer es veu l'extensió de la llengua occitana i els seus dialectes, en el segon hi ha les terres d'Occitània i la Corona d'Aragó al segle XII. L'enllaç us duu a un lloc web sobre els trobadors.

Extensió de l'occità:




Occitània i la Corona d'Aragó al segle XII:



Enllaç: els trobadors.




dimarts, 20 de novembre del 2018

Camí de sirga de Jesús Moncada.

En l'enllaç trobareu alguns dels comentaris que s'han fet sobre l'obra de Jesús Moncada.

Enllaç:
https://www.escriptors.cat/autors/moncadaj/pagina.php?id_sec=531

dilluns, 19 de novembre del 2018

El català llengua romànica. 1r de Batxillerat.



Per entendre els orígens de la llengua catalana us presentem:
a) definició de la romània lingüística.
b) definició de substrat i superstrat. 
c) mapa de la filiació de les llengües romàniques.

a) ROMÀNIA
Conjunt de terres on és parlada una llengua derivada del llatí (llengües romàniques)
Des d’un punt de vista, es divideix en Romània occidental Romània oriental. La primera, situada al nord de la línia que va de La Spezia a Rímini, sonoritza les oclusives sordes intervocàliques llatines (AMICA portuguès, castellà, català amiga) i manté la -s del llatí (DUOS català dos, francès antic deus). La Romània oriental conserva les oclusives sordes sense sonoritzar (italià amica) i perd la -s (italià due).
No tots els països dominats pels romans en què l’ús del llatí havia arrelat, totalment o parcialment, s’han mantingut, però, lingüísticament dins la Romània: circumstàncies històriques molt diverses feren que d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476), especialment durant l’edat mitjana, diferents llengües substituïssin el llatí, o el parlar romànic que l’havia succeït, en els territoris de l’anomenada Romània perduda: el sud de la Gran Bretanya, les terres situades a la riba esquerra del Rin (part meridional dels Països Baixos, Renània, Alsàcia), la Suïssa germànica, la Baviera meridional i Àustria, la meitat occidental d’Hongria, el nord-oest dels Balcans (almenys la costa dàlmata), la Bretanya, les regions costaneres del Magrib i Malta. L’àrea europea de les llengües romàniques, però, no solament ha sofert pèrdues, sinó que també s’ha engrandit: els parlars meridionals italians gairebé han substituït del tot el grec del sud d’Itàlia i de Sicília, i les llengües romàniques ibèriques desplaçaren l’àrab del sud peninsular, on, prèviament, el llarg procés d’arabització havia provocat l’extinció total de les varietats romàniques locals, conegudes amb el nom de mossàrab, extinció que havia representat la inclusió temporal d’una part de la península Ibèrica dins la Romània perduda.
Endemés, hi ha la Romània nova, que comprèn les vastes terres colonitzades a partir del segle XV per pobles romànics europeus (castellans, portuguesos i francesos), on aquests trasplantaren la seva llengua (Amèrica del Sud, Amèrica Central, etc.).

b) SUBSTRAT
Llengua que, en un territori determinat, és substituïda per una altra a conseqüència d’una conquesta o colonització.
Els elements d’aquella, incorporats a la nova llengua, en constitueixen també el substrat. Així, l’ibèric és substrat del castellà i del català; el cèltic, del francès i de l’occità; l’etrusc, del toscà; etc. Els trets més estables del substrat pertanyen sobretot a la fonètica, al lèxic no fonamental i a la toponímia; la morfologia i el lèxic bàsic, en canvi, rarament pervenen a la llengua d’importació.
Abans d’esdevenir substrat, una llengua ha sofert una fase transitòria de bilingüisme, amb imposició lenta de la llengua d’importació.

SUPERSTRAT
Llengua que, en un territori determinat, s’ha introduït àmpliament dins l’àrea d’una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat algunes traces.
És el cas de les llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han influït en algunes solucions de l’evolució del llatí en les llengües romàniques.

FONT: Gran Enciclopèdia Catalana

c) FILIACIÓ DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES




dilluns, 12 de novembre del 2018

El llatí, la llengua dels romans. 3r d'ESO

Exemple de com parlaven els romans. Una llengua que amb el pas del temps es transformà en diverses llengües europees. En aquest fragment August parla a uns quants senadors.




dilluns, 5 de novembre del 2018

El mite d'Èdip. Literatura Universal. 1r de Batxillerat.

Heus ací dos enllaços. El primer és una narració que conta el mite de la creació del casal de Tebes. Hi apareix Èdip, protagonista de l'obra de Sòfocles. El segon us porta a la pel·lícula realitzada l'anys 1967 per Pier Paolo Pasolini.

Enllaços:
1. El casal de Tebes
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/mites/thebae.htm

2. Èdip rei de Pier Paolo Pasolini (1967)
https://www.youtube.com/watch?v=okBNgf0yd1Y

dimarts, 30 d’octubre del 2018

El cervell perdut. Francesc Claramonte. 2n ESO A-B

Ací teniu l'enllaç on trobareu la proposta didàctica sobre la novel·la de la Mercè Company El cervell perdut.  Aquesta proposta queda dividida en tres parts a) Abans de llegir, b) Tot llegint i  c) Havent llegit.
Fóra interessant que la treballàsseu per entrendre millor el llibre.

http://www.xtec.cat/~lrius1/company/contenidor.htm

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Apol·lo i Dionís: Literatura Universal.

Descripció d'Apol·lo i de Dionís extret de la Gran Enciclopèdia Catalana


Apol·lo
mit
Fill de Zeus i de Latona, germà bessó d’Àrtemis, nasqué a l’illa de Delos, que li fou consagrada.
Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per això l’anomenaren Febos (brillant). Considerat déu de les coses bones, mantenia la llei, la justícia, i duia felicitat i prosperitat. Era també déu de la medicina i pare d’Esculapi. Fou venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos. Tingué advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de rates), Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou també déu de la música, de la poesia i conductor de les muses. A Itàlia, el culte començà a Etrúria i s’estengué a Roma i a tot el món romà. Després de la batalla d’Àccium, August féu construir al Palatí un santuari d’Apol·lo, que esdevingué una de les divinitats importants del panteó romà. Plàsticament fou representat com un home jove i bell, sovint duent un arc a la mà.


Dionís

mit
Divinitat grega d’origen frigi o traci.
El seu culte fou propagat (segles IX-VIII aC) a partir de la Jònia i s’establí principalment a Beòcia. Després de les conquestes d’Alexandre a l’Orient, fou identificat amb unes altres divinitats, com Bacus a Roma, Osiris a Egipte i Sama a l’Índia.
Segons la llegenda, Sèmele, la seva mare, abans que nasqués Dionís, fou fulminada per un llamp perquè volgué contemplar el seu amant, Zeus, en tota la seva glòria, i el fill hagué de viure, fins a néixer, dins la cuixa del seu pare. Confiada la seva educació a les nimfes, se li accentuà el caràcter de déu de la natura, protector de l’agricultura i en especial de la vinya, i com a protector de la procreació fou assimilat, en algunes festes, al boc i al toro. Els seus ritus religiosos deriven principalment de l’orgia i l’embriaguesa, i les seves festes, les Dionísies, tingueren una gran importància en l’origen del teatre.
La iconografia de l’època arcaica (vasos de ceràmica, monedes de Naxos, etc.) el representa amb barba, coronat de pàmpols, cobert per una pell de cérvol o pantera, amb un crater de vi a la mà i voltat de sàtirs, silens o mènades.




dilluns, 22 d’octubre del 2018

Plànol de l'Hades. Literatura UNiversal.

Odisseu al món dels morts: l'Hades.



dijous, 11 d’octubre del 2018

Pauta per a l'anàlisi sintàctica. Francesc Claramonte 2n ESO

Aquesta pauta us ajudarà a l'anàlisi sintàctica:

1. Identifiqueu els dos constituents de l'oració: subj. + pred.
2. Identifiqueu el nucli del subjecte i el nucli del predicat. Us ajudarà
a) la relació de concordança ja que el subjecte ha de concordar en nombre i persona amb el verb.
b) el sentit o significat de l'oració (semàntica).

dilluns, 24 de setembre del 2018

Els evangelis. Literatura Universal.


Què són els evangelis canònics i els apòcrifs? Quins i quants són?

Els evangelis canònics són els reconeguts per l'Església catòlica com aquells que transmeten autènticament la tradició apostòlica i estan inspirats per Déu. Són quatre i només quatre: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Així ho va proposar expressament sant Ireneu de Lió a la fi del s. II (Adv. Hae . 3.11.8-9) i així ho ha mantingut  l'Església, proposant-ho finalment com a dogma de fe en definir el cànon de les Sagrades Escriptures al concili de Trento (1545-1563).
La composició d'aquests evangelis enfonsa les arrels en tot allò que els apòstols van veure i van escoltar estant amb Jesús i en les aparicions que van tenir d'ell. De seguida els mateixos apòstols, complint el mandat del Senyor, van predicar la Bona Notícia (o evangeli) sobre ell i de la salvació que porta a tots els homes, i es van anar formant comunitats de cristians a Palestina i a fora (Antioquia, ciutats de l’Àsia Menor, Roma, etc.). En aquestes comunitats, les tradicions van anant prenent forma de relats o d'ensenyaments sobre Jesús, sempre sota la tutela dels apòstols que n’havien estat testimonis. En un tercer moment aquestes tradicions van ser posades per escrit, integrant-les en una narració a manera de biografia del Senyor. Així van sorgir els evangelis per a ús de les comunitats a les quals anaven destinats. El primer, sembla que va ser Marc o potser una edició de Mateu en hebreu o arameu més breu que l'actual; els altres tres van imitar aquest gènere literari. En aquesta labor, cada evangelista va escollir algunes coses de les moltes que es transmetien, va sintetitzar altres i tot ho va presentar atenent a la condició dels seus lectors immediats. Que els quatre van gaudir de la garantia apostòlica es reflecteix en el fet que van ser rebuts i transmesos com a escrits pels mateixos apòstols o per deixebles directes seus: Marc de Pere, Lluc de Pau.
Els evangelis apòcrifs són aquells que l'Església no va acceptar com tradició apostòlica autèntica, encara que normalment es presentaven sota el nom d'algun apòstol. Van començar a circular molt d’hora, i ja se'ls cita en la segona meitat del s. II; però no gaudien de la garantia apostòlica com els quatre reconeguts i, a més, molts d'ells contenien doctrines que no estaven d'acord amb l'ensenyament apostòlic. “Apòcrif” primer va significar “secret”, en tant que eren escrits que es dirigirien a un grup especial d'iniciats i eren conservats per aquest grup; després va passar a significar inautèntic i fins i tot herètic. A mesura que va passar el temps, el nombre d'aquests apòcrifs va créixer enormement, tant per a donar detalls de la vida de Jesús que no explicaven els evangelis canònics (per ex. els apòcrifs de la infància de Jesús), com per a posar sota el nom d'algun apòstol ensenyaments divergents dels de l'Església (per ex. evangeli de Tomàs). Orígenes d'Alexandria (+ 245) escrivia: “L'Església té quatre evangelis; els heretges, moltíssims”.
Entre les informacions dels Pares, els conservats per la pietat cristiana i els testimoniats d'una manera o altra en papirs, el nombre d’evangelis apòcrifs coneguts és una mica superior a cinquanta.

dijous, 20 de setembre del 2018

dimarts, 29 de maig del 2018

Les avantguardes. 4t d'ESO. Francesc Claramonte.

Afegesc un extracte de la pel·lícula de Vertov A man with a movie camera de l'any 1929. Una mostra de l'experimentació en el cinema. En la pel·lícula es mostra la capacitat del llenguatge del cinema com a eina de comunicació de la modernitat. Contemporàniament el músic Michel Nyman va experimentar sobre l'experiment i reproduí amb nous materials pla a pla l'obra de Vertov.

Obra original:
https://www.youtube.com/watch?v=7ZkvjWIEcoU


Obra de Michel Nyman:
https://www.youtube.com/watch?v=tL44pRLsjPE

dijous, 26 d’abril del 2018

Biografia sobre F. Kafka. Lectura de 1r de Batxillerat.

Entrevista a Emilio Campmany sobre la biografia de l'autor de La metamorfosi. A més, també podeu revisar la part del blog: Literatura Universal (àudio i vídeo) on trobareu la pel·lícula Kafka de l'Steven Sodebergh (1991)


https://www.youtube.com/watch?v=ysQAtSe6sDw

divendres, 13 d’abril del 2018

Cyrano de Bergerac. Pel·lícula. Literatura Universal.

Fragment de l'inici de la pel·lícula Cyrano de Bergerac (1990) amb l'actor Gerard Depardieu. Basada en l'obra de teatre d'Edmond Rostand (1897).
En aquest tall es pot apreciar els models del teatre clàssic francès.

Enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=UZN2aN1LPH0&t=69s

dimecres, 11 d’abril del 2018

La Cancelleria Reial. 3r d'ESO



Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu-cultural de “normalització lingüística” de la Corona d'Aragó creada al segle XIII. La va fundar Jaume I l'any 1276, i s’ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius: certificacions, lletres reials o llicències, entre d'altres. Jaume I, quan la va crear, va disposar que tota la documentació del Regne de València fos redactada en llengua vulgar i no en llatí. A partir d'aleshores, tota la documentació fou unificada a la Corona d'Aragó. Els textos es redactaven en català o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del segle XIV, majoritàriament en català. Totes les institucions de la Corona d'Aragó (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de València, el Gran i General Consell de Mallorca), a més de tots els municipis i notaris, utilitzaren un mateix model lingüístic. 
Integrada a la Corona catalanoaragonesa, la Cancelleria Reial era una oficina dirigida per un canceller, encarregada de copiar i de tramitar tots els documents reials o de la noblesa o dels eclesiàstics. Aquesta escrivania reial va ser organitzada a partir del segle XIII i la componien una sèrie de funcionaris que tenien cura de tota la documentació reial. 
La Cancelleria va esdevenir un focus cultural -com ho havien estat els monestirs durant l'alta edat mitjana- sobretot a partir de l'any 1373, quan s’hi va aplegar un grup de copistes per a la transcripció de llibres

La prosa de la Cancelleria seguia els formularis medievals de la retòrica epistolar. La majoria de funcionaris eren bons coneixedors de l'Ars Dictandi,títol que es donava als tractats de retòrica epistolars que foren utilitzats a les cancelleries medievals, especialment durant els segles XI al XIV. Aquests tractats contenien regles i exemples de com redactar les salutacions, els preàmbuls i les elocucions -el cos o nucli- dels documents, amb preceptes sobre gramàtica, construccions, figures retòriques, sentències i sobre el cursus o ritme de la frase. 
Com que la majoria de funcionaris de la Cancelleria sabien llatí, no és gens estrany que fos justament aquesta llengua la que marqués les directrius, tant pel que fa als formularis com al vocabulari tècnic de la burocràcia i de la política. La influència llatina anà modelant el català sense violentar-lo.
Allò que crida més l'atenció és la notable uniformitat que va assolir l'idioma oficial de la Cancelleria, que s'aconseguí implantar en la llengua escrita de tot el domini lingüístic. 
La llengua escrita era una mena de koiné literària i administrativa, per sota de la qual bategava amb força una llengua viva més variada. Les antigues variants del català o llatí vulgar no eren gaire evidents. La raó d'aquesta uniformitat obeïa al fet que la llengua de les Illes i del País Valencià era una llengua que s'havia expandit per la conquesta en unes terres fortament arabitzades.
La formació llatinista dels curials del rei, que havien de redactar la documentació en català, aragonès i llatí, influí perquè la llengua assolís un alt grau de perfecció, eficàcia i elasticitat, amb què aconseguí maduresa i fixació.La Cancelleria, amb la seva pràctica diària, va contribuir de manera definitiva a millorar i fixar la llengua literària, en la qual els escriptors humanistes van escriure obres molt notables.
A partir de l'any 1381, aproximadament, comença a aparèixer en els documents de la Cancelleria un nou estil, que podem anomenar clàssic o humanista: els escrivans s'alliberen de l'esclavitud dels formularis i s'inspiren directament en els clàssics llatins,Ciceró principalment, i en els renaixentistes italians, per tal d'embellir la llengua vernacla amb els recursos del llatí. Això donà lloc a una prosa catalana flexible i madura, que incorpora cultismes en gran proporció, però que s'ajusta amb mesura i gust a la sintaxi llatina, amb la tendència al període llarg i amb extensió de la cadència a tota frase, sense limitar-se a les clàusules darreres. El principal exponent d'aquesta nova etapa és Bernat Metge.


divendres, 16 de febrer del 2018

dilluns, 15 de gener del 2018

Autors del modernisme. 4t d'ESO

Audiovisuals sobre diversos escriptors modernistes.

Joan Maragall








Víctor Català (Caterina Albert)













Santiago Rusiñol

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=649



dilluns, 8 de gener del 2018

Llengua estàndard. Francesc Claramonte. 2n de Batxillerat.

VARIETAT ESTÀNDARD DE LA LLENGUA
L'estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.

Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d'estandardització; és a dir, han anat configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per exemple l'alemany i també el català.
Les característiques definitòries de la varietat estàndard són neutra i formal. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació.

En funció, doncs, de cada situació de comunicació concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats dialectals, informals, col·loquials o vulgars.

La varietat estàndard o model de llengua s'ha de caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la seva neutralitat


Extret i modificat del llibre d'estil de la UPF (Universitat Pompeu Fabra)